dimecres, 2 de desembre de 2015

CSI Catalonia (d'Albert Arellano)

En aquest bloc no només certifiquem defuncions (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/10/el-mandat-democratic-es-seguir-espanya.html ) sinó que ja vam avançar el què, efectivament ha acabat passant, dos mesos abans del Soviet de Manresa (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/09/stalemate-dalbert-arellano.html ) , i just després de les eleccions del 27-S. Ens estem convertint en el referent informatiu underground de la Catalunya derrotada i cada cop el nivell que ens exigeixen els subscriptors, socis, accionistes i simpatissants és més alt.

Un cop certificada la defunció ja anunciada, procedirem a la seva autòpsia, analitzant els punts de vista de la CUP i dels de Junts Pel Sí (fins a nova ordre són un grup compacte, tot i que les senyals de cara al 20-D no siguin massa esperançadores) i les postures que han tingut durant l’assassinat de la criatura. I tot això ho fem mentre mantenim una estudiada desconnexió dels mitjans de comunicació i de totes les brigades d’opinadors/es. Sí amics, basem les nostres opinions en veure partits de la NFL, en llegir novel·les de psicòpates nòrdics i en canviar bolquers en un cas i en l'experiència geopolíca local i internacional que atorguen moltes hores de SimCity4 i Hearts of Iron en l’altre. La qual cosa no ens diferencia gaire pel que fa al nivell de contrast i d’anàlisi dels mitjans de comunicació generalistes.

DESCOBRINT LA CUP AL 2015

La CUP es va passar la campanya dient que no faria Mas President. I han complert la promesa fins a l’última de les conseqüències. I si cal anar a eleccions de nou, s’hi va. I que us follin a tots i a totes. Bon dia.
Podem entrar a discutir si en tots els punts del seu programa o si en totes les seves promeses són tan immobilistes. En si realment és necessari obtenir el trofeu del cap del Mas en una safata per fer feliços als sectors de l’esquerra catalana (i de la dreta, el centre i l’esquerra espanyola, també, sigui dit de passada). Han fet d’això la seva bandera i han decidit que no s’abaixaran els pantalons ni cediran en aquest punt. Què hi farem. Quan el teu cul està en mans d’una organització tan imprevisible com heterogènia com la CUP poden passar aquestes coses. Potser alguns milers de votants que van tenir el 27-S ho descobreixen un pèl tard. Ànims a elles i ells, també.

Aquí els de Junts pel Sí podrien haver estat una mica més hàbils i respondre al troleig de Mas amb un contra-troleig de noms. Mas No? Ok. Felip Puig. Ah? Felip Puig No? Ok. Pilar Rahola? No? Xavier Sala-i-Martín? Com? Tampoc? No ho sé, tius de la CUP, Mas és el problema? O hi ha un miler més de noms que tenen problemes?

Perquè un té la sensació, a vegades, que la CUP no té voluntat de ser majoritària (i molt menys de governar). Que ja li està bé ser una minoria de bars i foscor. Que exercir el poder genera contradiccions i conflictes i que mirar els toros des de la barrera i no haver de respondre de cap acte, la vida és més senzilla. Millor viure protestant que sent protestat.

I aquí també és possible que hagin aflorat rancúnies d’anys (o dècades), factures que s’havien de cobrar i que ara ha estat el moment. Perquè costa recordar les exigències de 10 diputats (que ni volen entrar al Govern ni res) davant de 62 diputats. Vaja, que voler imposar el teu programa i obligar els altres a un exercici de genuflexió, francament humiliant, tampoc és massa elegant. A no ser que vinguis a fer sang del qui et demana ajuda

De tota manera, una cosa no se li podrà negar a la CUP, en aquesta decisió en cap moment han donat l’esquena a les seves bases i han estat escoltats tots els militants/o com es diguin i han pogut votar tots en assemblea. La decisió no ha estat presa en cap despatx (ehem). I la decisió ha estat la que ha estat. Tot i que un dia també podem fer un treball d’investigació de com funcionen aquestes assemblees, de com es pot extorsionar i pressionar a les veus discordants amb els que tallen el bacallà i de com es pot fer una votació amb quatre opcions quan la decisió a prendre és binària.

Cal afegir abans de tancar la dissecció cupaire que les declaracions post-Soviet només afegeixen drama i incertesa: Van votar una cosa. Diuen que la cosa no és definitiva. Que no és segur que anem a eleccions al març i que encara falten més assemblees. Que el dia 27 de desembre en faran una altra per parlar del tema.

Que tots tranquils. 

De debò: MATEU-NOS A TOTS I ACABEU AMB AIXÒ.

L’ESTRATÈGIA DE LA SEDUCCIÓ INVERSA

La trama argumental de Junts pel Sí és la millor explicació de per què els catalans som un accident esperpèntic de la història: 

     Aconseguim ajuntar sota unes sigles a dos partits polítics i diversos grupuscles polítics i a entitats socials i personalitats. En un exercici sorprenent i sense precedents la veritat.
      Posem de número 1 a la llista a un candidat de consens que representa a la coalició als debat, però que diu obertament (i la resta de la candidatura també) que ell no serà el candidat a la presidència, que ho serà el que va de número 4. 
     El perquè d’aquesta jugada segueix sent una incògnita per mi. Si tothom tenia clar que el número 4 seria el presidenciable, per què el posem de 4 i no va als debats? 

      A mi també em sembla que el Romeva està més bo i tal, però, de debò, PER QUÈ? Per enganyar a incauts? En serio? Acceptem que el tema no és normal. Desconec d’altres llocs del món que facin aquests moviments, però estic obert a que se’m faci veure que no és tan estrany.

A mi Mas m’agrada. Segurament el millor polític que hi ha hagut a Catalunya en dècades. Del qual no n’han pogut trobar res fosc i no serà perquè no ho hagin intentat la Policia, la Guàrdia Civil, el CNI i la premsa de la nació de Madrid. Hi ha més integritat i rectitud moral en Mas que a tota la muntanya de Montserrat. I més preparació que a tots els consells d’administració de l’IBEX-35.
I sabria molt de greu perdre’l. 

Però això anava de fer la independència o anava de fer president al Mas? Sense Mas no hi ha independència? No vam quedar que la independència estava per damunt de persones? No ho sé. Són preguntes. 

Potser la posició més elegant de Mas hagués estat acceptar el seu sacrifici i dir “Volíeu el meu cap? Teniu, el meu cap. No seré jo l’obstacle per seguir avançant.” 

I llàgrimes. 

Però la CUP hagués quedat desarmada (i molt tocada a nivell d’imatge a l'haver provocat un màrtir a les pròpies files independentistes).


I és que al final, JxSí sembla disposada a cedir en aspectes programàtics que fan plorar als 4 lliberals indepes i als 3 conservadors indepes reconeguts obertament que hi ha a Catalunya. Però el tema del Mas ho paralitza absolutament tot. Insisteixo en la part que Mas m’agrada. I que m’agrada molt. Però el messianisme em crea una mica d’angoixa. No podem trobar ningú amb les capacitats suficients per tirar això endavant? D’entre 1,6 milions de votants de JxSí, no n’hi ha cap? De debò? Si la cosa depèn de què una persona sigui el President o no, potser és que la cosa no val la pena o la cosa és més dèbil del que crèiem.
El Rufián (que és odiat pel propietari del bloc, però estimat i disposat a adoptar-lo pel redactor convidat) deia diumenge “No me imagino a Adams diciéndole a Franklin que lo de independizarse del Imperio Británico sí, pero sin Jefferson”.
Ja. I jo tampoc m’imagino al Franklin dient “O ponemos a Washington de presi o aplazamos la declaración para dentro de unos meses, loco”. 

Que de construir metàfores cuquis per sostenir arguments en sabem tots, Gabriel. 

Menció apart mereix l’estratègia de pressió a la CUP per mitjans de comunicació i xarxes socials. Peluts, bruts, botiflers, traïdors, CNIs, Pepperos, espanyols i un llarg etcètera... No ho sé, però no m’acaba de semblar una bona estratègia per intentar seduir una noia que et mola, insultar-la i menysprear-la. La veritat és que no ho entenc. Jo hagués estat de la CUP i ho engegava tot a la merda només pel que he hagut d’aguantar. Oh Sorpresa! Com així han fet.

El què afegeix dramatisme a la cosa és que cap dels partits i grupuscles de la coalició ha aixecat una sola veu o un sol comentari fora del “O Mas o eleccions al març”. Realment les reunions a porta tancada deuen ser xungues. Perquè aquestes preguntes estic segur que més d’un i més de dos a Esquerra se les deuen fer. I vist el percal han dit que el 20-D ells a Madrid ja aniran sols i al març doncs ja es veurà.

Acabo aquest apartat citant al propi President Mas a la conferència del Fòrum del 25 de novembre del 2014:

“(...)Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.
Són temps de decisions i de suma. No temps de condicions personals.
Gràcies, de nou, per la seva paciència i la seva presència.”



LITTLE BIGHORN

Junts Pel Sí ha deixat d’existir, fins a nova ordre. El 20 de desembre a les eleccions espanyoles, Esquerra ja ha dit que ells ja estan bé sols i que gràcies per tot. Convergència decideix anar en coalició (¿?) amb Demòcrates de Catalunya (no confondre amb Democràcia Catalana, partit del candidat que proposaríem des d’aquest bloc per presidir la Generalitat de Catalunya, Joan Laporta i Estruch) i Reagrupament i no sé si algun més. Les enquestes pronostiquen una mort per sobredosi (victòria de Rivera) o una mort per infecció de pus (victòria de Chacón). La CUP diu que ella a Madrid no hi pinta res i tal. Que trolejant a les catalanes és suficient.

L’Espanya més insensible a les minories veurà que haurà resistit el pols català sense necessitat d’actuar amb massa força. Veurà que les files indepes ja no són capaces de sumar nous adeptes, ni de convèncer a nous votants, i que a l’hora de la veritat han prioritzat els odis personals, la desconfiança mútua i els interessos de partit abans que la independència. 

I és que potser mai la independència va ser un objectiu assolible i/o desitjable. I es tractava d’una fugida endavant cap a l’abisme rotllo Thelma & Louise en un cas, o bé que quan ha pogut passar de ser un objectiu oníric a suposar responsabilitats reals, en l’altre cas, s’han fet enrere per la por a gestionar poder polític real.
I aquesta Espanya que es veu forta no tindrà pietat. I serà el model educatiu o el model de televisió que suposa TV3, tant se val quin caigui primer. Perquè saben que per a la meitat dels catalans el model educatiu o TV3 els hi suen. I a l’altra meitat estan insultant-se, amenaçant-se o retreient-se merdes irrellevants. I així fins a quedar reduït a cendres o a polsim blanc, i que el Rivera faci el que acostuma a fer quan hi ha polsim blanc pel mig.

Els polítics indepes que es presenten a aquestes eleccions espanyoles, es mereixen tot el sou que guanyen. Després de l’espectacle muntat a casa, dir que vas a Madrid a fer valer el teu vot o que vas a Madrid a negociar la independència sense riure o plorar, ha d’estar molt ben pagat.

 - Hola, soy Gabriel de Santa Coloma de Gramanet, venía a hacer valer mi voto del 27-S.
- (Funcionari Español) Ajá. Me puedes rellenar este formulario, tronco?
 - No, mire, vengo a luchar por la democracia y porque se respete el resultado de las urnas.
Mire, no me haga perder el tiempo. Que aquí tenemos un Estado que dirigir. Reforme la Constitución o declárese en rebeldía, pero yo aquí tengo follón.

 - Hola, soy Quico de Vic, venía a negociar la independencia con el responsable.
 - Ya. Tú solo o me traes al puto Ejército Rojo contigo?
-   Le traigo la revolución de las sonrisas y al resultado inapelable de las urnas el 27-S.
 - Ya. Y me traes a un gobierno de la Gene o ni en eso os ponéis de acuerdo, piltrafilla?
 - Cabrón.

    Albert AB


2 comentaris:

Martí ha dit...

Albert, de vegades sóc ingenu i penso que el procés està tan ben planificat que totes les picabaralles entre CUP i JxSí tenen per objectiu despistar l'enemic.
Però són només tres segons i aleshores em passa tal i com m'ha vingut la sobredosi d'ingenuïtat.
Records!

La Senyora del Senyor del Bloc ha dit...

Martí,

El més dramàtic de tot... és que no hi ha res, absolutament planificat, és tot improvització.

Un altre motiu per desesperar-se.

1 abraçada!