dimecres, 6 de juliol de 2016

Acceptar el final (d'Albert Arellano)



Per què als éssers humans ens costa tant acceptar que una cosa simplement s’ha acabat? Ja sigui una amistat pel distanciament o per la pèrdua d’elements comuns o ja sigui una feina perquè ja no ens motiva o perquè ja no som necessaris, no ens adonem que allò està realment mort fins que ja ha deixat d’olorar a podrit i ja no queden voltors rondant. Quan la situació ja ha esdevingut tòxica i no porta enlloc. 

Hi ha un moment indeterminat en què aquelles bromes antigues i recurrents que fèiem amb aquell amic de l’escola o els reptes que ens plantejava una feina es converteixen en una càrrega. En una cosa pesada. En un tràngol que, o bé hem de suportar mentre dura o bé intentem evitar com sigui.
No sabem per què, ni quan es produeix. Però més sovint del que voldríem acaba passant. I costa d’acceptar. I costa, encara més, de verbalitzar.

Hi ha tres situacions en l’univers Processista que il·lustren molt bé la frontera entre allò que abans motivava/alegrava/empalmava i el que cada cop més sona a ridícul o fa vergonya aliena:
-          El 20 de gener el President de la Generalitat parlava de dur Catalunya a les portes d’un nou estat en un període de 18 mesos. De fet, al mes de març en quedaven només 16. (http://www.elnacional.cat/es/politica/puigdemont-en-16-meses-empezamos-a-actuar-como-estado-independiente_100121_102.html). Segurament ara hi haurà l’excusa perfecta en forma de la CUP per dir que no, que 16 mesos per culpa dels peluts aquests no serà possible perquè no hi ha pressupostos i tal.

-         El 21 de maig, l’Assemblea Nacional Catalana escollia, enmig d’una divisió interna explícita i en un ambient força enrarit, un nou secretariat. “L’últim de la seva història”, segons el seu president perquè ja seríem independents abans d’haver d’escollir un nou secretariat. (http://www.naciodigital.cat/noticia/108917/jordi/sanchez/reelegit/president/anc)
(Al dia següent ja va dimitir un membre del nou secretariat per criticar a la CUP). Tot i això, el 12 de juny, des de l’ANC, anunciaven una Diada amb mobilitzacions en 5 punts diferents de la geografia del Principat (http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/barcelona_lleida_tarragona_berga_i_salt_165150.php).

-         L’altre dia entrant a Tremp i La Pobla de Segur em van cridar l’atenció les dues estelades que hi ha a les respectives entrades. Unes estelades de tamany imponent. Recordo quan l’Ajuntament de Madrid va col·locar la bandera de 300 metres quadrats a la Plaza de Colón. Els comentaris, crítiques i bromes al respecte. Doncs hem acabat fent el mateix a multitud de pobles i ciutats. Col·locant estelades ben grosses a punts ben visibles. Amb la diferència que ells són, i tenen, un Estat i nosaltres no. Canviaria amb molt de gust totes les estelades dels pobles per banderes espanyoles i gestionar els meus serveis, els meus impostos i la meva llengua sense ingerències del poder central. Però no, de moment tenim les banderes a les rotondes i res més. Pura aparença.

Deixant de banda el tercer punt perquè no té massa història, més enllà pel gust per l’estètica i la lírica dels catalans, els dos primers són una mostra de fins a quin punt el Procés ha mort, si és que alguna vegada havia estat viu. O factible.

El President Puigdemont sap perfectament que no serem un nou estat ni en 16 mesos, ni en 18, ni en aquesta legislatura. Ni en unes quantes, em temo. Ell ho sap perfectament. Perquè pel poc que sé és una personal intel·ligent i il·lustrada i sap que per separar-te d’un estat com l’estat espanyol et cal molt més que un 48% de vots en unes eleccions autonòmiques. Però el President Puigdemont també sap que si reconeix la realitat i accepta el final, també serà el seu final i potser el del seu partit. Perquè Esquerra també sap que no serem independents en 16 mesos i també calla. Tots dos estan encadenats a un cotxe sense frens que cau per una pendent del 48% (guiño). Perquè si un dels dos verbalitza el final, l’altre l’atacarà acusant-lo de botifler, traïdor i derrotista i intentarà capitalitzar els vots processistes que encara hi creuen.

Per cert, això de posar dates a la independència ho portem fent des de fa anys, també. Havíem de ser-ho al 2014 amb el Tricentenari. I aquí estem. Tossudament alçats. Però sent igual d’independents que el 1981.

Vam creure que seria possible explicar a una gran massa de població que parla habitualment castellà i consumeix mitjans de comunicació espanyols que amb la independència viurien millor, tindrien millors trens i un millor estat del benestar i que podrien seguir animant a la selecció espanyola de futbol i escoltant Alejandro Sanz. I no. La seva espanyolitat és a prova de bombes i de dades econòmiques i de millores en l’estat del benestar. “Con una pensión de mierda, una RENFE de mierda y en un hospital de mierda pero moriré español, hijo de puta.” I amb milers de barris i pobles amb aquesta població irracionalment espanyola i hostil a la independència és IMPOSSIBLE gestionar un nou estat. No, amb un 30-40% obertament hostil a la independència crec que no hi ha casos d’èxit en tot el món. 

Alguns van (vam) creure que això seria bastant més fàcil del que ha estat. I no, l’estat espanyol no negocia amb separates. I anant a males contra l’estat espanyol et cal una mica més que la simple raó i un 48% dels vots. Et calen molts més sacrificis. I, a dia d’avui el gruix dels independentistes de sacrificis n’estan disposats a fer pocs. I un sacrifici no és assistir un cop l’any, en dia festiu, a fer una performance multitudinària i francament espectacular televisivament parlant. Fer sacrificis seriosos.
Per no perdre la costum, des de fa setmanes, una nova droga ha entrat amb força entre el Processisme: el debat entre DUI i RUI. No ens cansem de donar voltes sobre el mateix. Quan al final les preguntes són més senzilles i directes, més enllà de l’instrument. Són preguntes sobre les conseqüències que la ciutadania pro-independència està diposada a assumir:

Quina part del 48% que vota independència està disposat a fer vaga indefinida a la feina per tal d’exigir un referèndum negociat a l’estat espanyol? 

Quina part està disposada a no pagar ni un euro més a l’Agència Tributària Espanyola sota amenaça d’incórrer en un delicte fiscal i que li embarguin tots els seus comptes corrents o patrimoni?
Quina part està disposada a anar a la presó per un delicte de sedició?

Si, per un consulteta sense cap valor oficial ni vinculant com va ser el 9-N, la maquinària del poder espanyol es mostra implacable i sense pietat davant representants electes, què no farà davant mostres de sedició o d’insubmissió fiscal de ciutadans rasos? Algú creu que hi haurà un sol jutge o entitat bancària que reconegui els impostos pagats a l’Agència Tributària Catalana i es negui a embargar comptes corrents d’insubmisos fiscals sota amenaça de ser intervinguts pel Banc d’Espanya o processats pel CGPJ? De debò, tothom és conscient que “sacrificis” vol dir això? Em temo que no. Que se’ns va vendre la moto que la independència arribaria a base d’enquestes, de declaracions solemnes del Parlament i de manifestacions coloristes. I resulta que no.

Per això em pregunto, fins quan? Quan acceptarem que no? Quan despenjarem les estelades dels balcons? Quan traurem les estelades i cartells dels municipis que s’han anat declarant lliures i membres de l’AMI? 

Que aquesta vegada no. Que potser d’aquí un temps sí. Però que ara no. Que aquest és el final.