dimecres, 6 de juliol de 2016

Acceptar el final (d'Albert Arellano)



Per què als éssers humans ens costa tant acceptar que una cosa simplement s’ha acabat? Ja sigui una amistat pel distanciament o per la pèrdua d’elements comuns o ja sigui una feina perquè ja no ens motiva o perquè ja no som necessaris, no ens adonem que allò està realment mort fins que ja ha deixat d’olorar a podrit i ja no queden voltors rondant. Quan la situació ja ha esdevingut tòxica i no porta enlloc. 

Hi ha un moment indeterminat en què aquelles bromes antigues i recurrents que fèiem amb aquell amic de l’escola o els reptes que ens plantejava una feina es converteixen en una càrrega. En una cosa pesada. En un tràngol que, o bé hem de suportar mentre dura o bé intentem evitar com sigui.
No sabem per què, ni quan es produeix. Però més sovint del que voldríem acaba passant. I costa d’acceptar. I costa, encara més, de verbalitzar.

Hi ha tres situacions en l’univers Processista que il·lustren molt bé la frontera entre allò que abans motivava/alegrava/empalmava i el que cada cop més sona a ridícul o fa vergonya aliena:
-          El 20 de gener el President de la Generalitat parlava de dur Catalunya a les portes d’un nou estat en un període de 18 mesos. De fet, al mes de març en quedaven només 16. (http://www.elnacional.cat/es/politica/puigdemont-en-16-meses-empezamos-a-actuar-como-estado-independiente_100121_102.html). Segurament ara hi haurà l’excusa perfecta en forma de la CUP per dir que no, que 16 mesos per culpa dels peluts aquests no serà possible perquè no hi ha pressupostos i tal.

-         El 21 de maig, l’Assemblea Nacional Catalana escollia, enmig d’una divisió interna explícita i en un ambient força enrarit, un nou secretariat. “L’últim de la seva història”, segons el seu president perquè ja seríem independents abans d’haver d’escollir un nou secretariat. (http://www.naciodigital.cat/noticia/108917/jordi/sanchez/reelegit/president/anc)
(Al dia següent ja va dimitir un membre del nou secretariat per criticar a la CUP). Tot i això, el 12 de juny, des de l’ANC, anunciaven una Diada amb mobilitzacions en 5 punts diferents de la geografia del Principat (http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/barcelona_lleida_tarragona_berga_i_salt_165150.php).

-         L’altre dia entrant a Tremp i La Pobla de Segur em van cridar l’atenció les dues estelades que hi ha a les respectives entrades. Unes estelades de tamany imponent. Recordo quan l’Ajuntament de Madrid va col·locar la bandera de 300 metres quadrats a la Plaza de Colón. Els comentaris, crítiques i bromes al respecte. Doncs hem acabat fent el mateix a multitud de pobles i ciutats. Col·locant estelades ben grosses a punts ben visibles. Amb la diferència que ells són, i tenen, un Estat i nosaltres no. Canviaria amb molt de gust totes les estelades dels pobles per banderes espanyoles i gestionar els meus serveis, els meus impostos i la meva llengua sense ingerències del poder central. Però no, de moment tenim les banderes a les rotondes i res més. Pura aparença.

Deixant de banda el tercer punt perquè no té massa història, més enllà pel gust per l’estètica i la lírica dels catalans, els dos primers són una mostra de fins a quin punt el Procés ha mort, si és que alguna vegada havia estat viu. O factible.

El President Puigdemont sap perfectament que no serem un nou estat ni en 16 mesos, ni en 18, ni en aquesta legislatura. Ni en unes quantes, em temo. Ell ho sap perfectament. Perquè pel poc que sé és una personal intel·ligent i il·lustrada i sap que per separar-te d’un estat com l’estat espanyol et cal molt més que un 48% de vots en unes eleccions autonòmiques. Però el President Puigdemont també sap que si reconeix la realitat i accepta el final, també serà el seu final i potser el del seu partit. Perquè Esquerra també sap que no serem independents en 16 mesos i també calla. Tots dos estan encadenats a un cotxe sense frens que cau per una pendent del 48% (guiño). Perquè si un dels dos verbalitza el final, l’altre l’atacarà acusant-lo de botifler, traïdor i derrotista i intentarà capitalitzar els vots processistes que encara hi creuen.

Per cert, això de posar dates a la independència ho portem fent des de fa anys, també. Havíem de ser-ho al 2014 amb el Tricentenari. I aquí estem. Tossudament alçats. Però sent igual d’independents que el 1981.

Vam creure que seria possible explicar a una gran massa de població que parla habitualment castellà i consumeix mitjans de comunicació espanyols que amb la independència viurien millor, tindrien millors trens i un millor estat del benestar i que podrien seguir animant a la selecció espanyola de futbol i escoltant Alejandro Sanz. I no. La seva espanyolitat és a prova de bombes i de dades econòmiques i de millores en l’estat del benestar. “Con una pensión de mierda, una RENFE de mierda y en un hospital de mierda pero moriré español, hijo de puta.” I amb milers de barris i pobles amb aquesta població irracionalment espanyola i hostil a la independència és IMPOSSIBLE gestionar un nou estat. No, amb un 30-40% obertament hostil a la independència crec que no hi ha casos d’èxit en tot el món. 

Alguns van (vam) creure que això seria bastant més fàcil del que ha estat. I no, l’estat espanyol no negocia amb separates. I anant a males contra l’estat espanyol et cal una mica més que la simple raó i un 48% dels vots. Et calen molts més sacrificis. I, a dia d’avui el gruix dels independentistes de sacrificis n’estan disposats a fer pocs. I un sacrifici no és assistir un cop l’any, en dia festiu, a fer una performance multitudinària i francament espectacular televisivament parlant. Fer sacrificis seriosos.
Per no perdre la costum, des de fa setmanes, una nova droga ha entrat amb força entre el Processisme: el debat entre DUI i RUI. No ens cansem de donar voltes sobre el mateix. Quan al final les preguntes són més senzilles i directes, més enllà de l’instrument. Són preguntes sobre les conseqüències que la ciutadania pro-independència està diposada a assumir:

Quina part del 48% que vota independència està disposat a fer vaga indefinida a la feina per tal d’exigir un referèndum negociat a l’estat espanyol? 

Quina part està disposada a no pagar ni un euro més a l’Agència Tributària Espanyola sota amenaça d’incórrer en un delicte fiscal i que li embarguin tots els seus comptes corrents o patrimoni?
Quina part està disposada a anar a la presó per un delicte de sedició?

Si, per un consulteta sense cap valor oficial ni vinculant com va ser el 9-N, la maquinària del poder espanyol es mostra implacable i sense pietat davant representants electes, què no farà davant mostres de sedició o d’insubmissió fiscal de ciutadans rasos? Algú creu que hi haurà un sol jutge o entitat bancària que reconegui els impostos pagats a l’Agència Tributària Catalana i es negui a embargar comptes corrents d’insubmisos fiscals sota amenaça de ser intervinguts pel Banc d’Espanya o processats pel CGPJ? De debò, tothom és conscient que “sacrificis” vol dir això? Em temo que no. Que se’ns va vendre la moto que la independència arribaria a base d’enquestes, de declaracions solemnes del Parlament i de manifestacions coloristes. I resulta que no.

Per això em pregunto, fins quan? Quan acceptarem que no? Quan despenjarem les estelades dels balcons? Quan traurem les estelades i cartells dels municipis que s’han anat declarant lliures i membres de l’AMI? 

Que aquesta vegada no. Que potser d’aquí un temps sí. Però que ara no. Que aquest és el final.

dimecres, 2 de desembre de 2015

CSI Catalonia (d'Albert Arellano)

En aquest bloc no només certifiquem defuncions (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/10/el-mandat-democratic-es-seguir-espanya.html ) sinó que ja vam avançar el què, efectivament ha acabat passant, dos mesos abans del Soviet de Manresa (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/09/stalemate-dalbert-arellano.html ) , i just després de les eleccions del 27-S. Ens estem convertint en el referent informatiu underground de la Catalunya derrotada i cada cop el nivell que ens exigeixen els subscriptors, socis, accionistes i simpatissants és més alt.

Un cop certificada la defunció ja anunciada, procedirem a la seva autòpsia, analitzant els punts de vista de la CUP i dels de Junts Pel Sí (fins a nova ordre són un grup compacte, tot i que les senyals de cara al 20-D no siguin massa esperançadores) i les postures que han tingut durant l’assassinat de la criatura. I tot això ho fem mentre mantenim una estudiada desconnexió dels mitjans de comunicació i de totes les brigades d’opinadors/es. Sí amics, basem les nostres opinions en veure partits de la NFL, en llegir novel·les de psicòpates nòrdics i en canviar bolquers en un cas i en l'experiència geopolíca local i internacional que atorguen moltes hores de SimCity4 i Hearts of Iron en l’altre. La qual cosa no ens diferencia gaire pel que fa al nivell de contrast i d’anàlisi dels mitjans de comunicació generalistes.

DESCOBRINT LA CUP AL 2015

La CUP es va passar la campanya dient que no faria Mas President. I han complert la promesa fins a l’última de les conseqüències. I si cal anar a eleccions de nou, s’hi va. I que us follin a tots i a totes. Bon dia.
Podem entrar a discutir si en tots els punts del seu programa o si en totes les seves promeses són tan immobilistes. En si realment és necessari obtenir el trofeu del cap del Mas en una safata per fer feliços als sectors de l’esquerra catalana (i de la dreta, el centre i l’esquerra espanyola, també, sigui dit de passada). Han fet d’això la seva bandera i han decidit que no s’abaixaran els pantalons ni cediran en aquest punt. Què hi farem. Quan el teu cul està en mans d’una organització tan imprevisible com heterogènia com la CUP poden passar aquestes coses. Potser alguns milers de votants que van tenir el 27-S ho descobreixen un pèl tard. Ànims a elles i ells, també.

Aquí els de Junts pel Sí podrien haver estat una mica més hàbils i respondre al troleig de Mas amb un contra-troleig de noms. Mas No? Ok. Felip Puig. Ah? Felip Puig No? Ok. Pilar Rahola? No? Xavier Sala-i-Martín? Com? Tampoc? No ho sé, tius de la CUP, Mas és el problema? O hi ha un miler més de noms que tenen problemes?

Perquè un té la sensació, a vegades, que la CUP no té voluntat de ser majoritària (i molt menys de governar). Que ja li està bé ser una minoria de bars i foscor. Que exercir el poder genera contradiccions i conflictes i que mirar els toros des de la barrera i no haver de respondre de cap acte, la vida és més senzilla. Millor viure protestant que sent protestat.

I aquí també és possible que hagin aflorat rancúnies d’anys (o dècades), factures que s’havien de cobrar i que ara ha estat el moment. Perquè costa recordar les exigències de 10 diputats (que ni volen entrar al Govern ni res) davant de 62 diputats. Vaja, que voler imposar el teu programa i obligar els altres a un exercici de genuflexió, francament humiliant, tampoc és massa elegant. A no ser que vinguis a fer sang del qui et demana ajuda

De tota manera, una cosa no se li podrà negar a la CUP, en aquesta decisió en cap moment han donat l’esquena a les seves bases i han estat escoltats tots els militants/o com es diguin i han pogut votar tots en assemblea. La decisió no ha estat presa en cap despatx (ehem). I la decisió ha estat la que ha estat. Tot i que un dia també podem fer un treball d’investigació de com funcionen aquestes assemblees, de com es pot extorsionar i pressionar a les veus discordants amb els que tallen el bacallà i de com es pot fer una votació amb quatre opcions quan la decisió a prendre és binària.

Cal afegir abans de tancar la dissecció cupaire que les declaracions post-Soviet només afegeixen drama i incertesa: Van votar una cosa. Diuen que la cosa no és definitiva. Que no és segur que anem a eleccions al març i que encara falten més assemblees. Que el dia 27 de desembre en faran una altra per parlar del tema.

Que tots tranquils. 

De debò: MATEU-NOS A TOTS I ACABEU AMB AIXÒ.

L’ESTRATÈGIA DE LA SEDUCCIÓ INVERSA

La trama argumental de Junts pel Sí és la millor explicació de per què els catalans som un accident esperpèntic de la història: 

     Aconseguim ajuntar sota unes sigles a dos partits polítics i diversos grupuscles polítics i a entitats socials i personalitats. En un exercici sorprenent i sense precedents la veritat.
      Posem de número 1 a la llista a un candidat de consens que representa a la coalició als debat, però que diu obertament (i la resta de la candidatura també) que ell no serà el candidat a la presidència, que ho serà el que va de número 4. 
     El perquè d’aquesta jugada segueix sent una incògnita per mi. Si tothom tenia clar que el número 4 seria el presidenciable, per què el posem de 4 i no va als debats? 

      A mi també em sembla que el Romeva està més bo i tal, però, de debò, PER QUÈ? Per enganyar a incauts? En serio? Acceptem que el tema no és normal. Desconec d’altres llocs del món que facin aquests moviments, però estic obert a que se’m faci veure que no és tan estrany.

A mi Mas m’agrada. Segurament el millor polític que hi ha hagut a Catalunya en dècades. Del qual no n’han pogut trobar res fosc i no serà perquè no ho hagin intentat la Policia, la Guàrdia Civil, el CNI i la premsa de la nació de Madrid. Hi ha més integritat i rectitud moral en Mas que a tota la muntanya de Montserrat. I més preparació que a tots els consells d’administració de l’IBEX-35.
I sabria molt de greu perdre’l. 

Però això anava de fer la independència o anava de fer president al Mas? Sense Mas no hi ha independència? No vam quedar que la independència estava per damunt de persones? No ho sé. Són preguntes. 

Potser la posició més elegant de Mas hagués estat acceptar el seu sacrifici i dir “Volíeu el meu cap? Teniu, el meu cap. No seré jo l’obstacle per seguir avançant.” 

I llàgrimes. 

Però la CUP hagués quedat desarmada (i molt tocada a nivell d’imatge a l'haver provocat un màrtir a les pròpies files independentistes).


I és que al final, JxSí sembla disposada a cedir en aspectes programàtics que fan plorar als 4 lliberals indepes i als 3 conservadors indepes reconeguts obertament que hi ha a Catalunya. Però el tema del Mas ho paralitza absolutament tot. Insisteixo en la part que Mas m’agrada. I que m’agrada molt. Però el messianisme em crea una mica d’angoixa. No podem trobar ningú amb les capacitats suficients per tirar això endavant? D’entre 1,6 milions de votants de JxSí, no n’hi ha cap? De debò? Si la cosa depèn de què una persona sigui el President o no, potser és que la cosa no val la pena o la cosa és més dèbil del que crèiem.
El Rufián (que és odiat pel propietari del bloc, però estimat i disposat a adoptar-lo pel redactor convidat) deia diumenge “No me imagino a Adams diciéndole a Franklin que lo de independizarse del Imperio Británico sí, pero sin Jefferson”.
Ja. I jo tampoc m’imagino al Franklin dient “O ponemos a Washington de presi o aplazamos la declaración para dentro de unos meses, loco”. 

Que de construir metàfores cuquis per sostenir arguments en sabem tots, Gabriel. 

Menció apart mereix l’estratègia de pressió a la CUP per mitjans de comunicació i xarxes socials. Peluts, bruts, botiflers, traïdors, CNIs, Pepperos, espanyols i un llarg etcètera... No ho sé, però no m’acaba de semblar una bona estratègia per intentar seduir una noia que et mola, insultar-la i menysprear-la. La veritat és que no ho entenc. Jo hagués estat de la CUP i ho engegava tot a la merda només pel que he hagut d’aguantar. Oh Sorpresa! Com així han fet.

El què afegeix dramatisme a la cosa és que cap dels partits i grupuscles de la coalició ha aixecat una sola veu o un sol comentari fora del “O Mas o eleccions al març”. Realment les reunions a porta tancada deuen ser xungues. Perquè aquestes preguntes estic segur que més d’un i més de dos a Esquerra se les deuen fer. I vist el percal han dit que el 20-D ells a Madrid ja aniran sols i al març doncs ja es veurà.

Acabo aquest apartat citant al propi President Mas a la conferència del Fòrum del 25 de novembre del 2014:

“(...)Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.
Són temps de decisions i de suma. No temps de condicions personals.
Gràcies, de nou, per la seva paciència i la seva presència.”



LITTLE BIGHORN

Junts Pel Sí ha deixat d’existir, fins a nova ordre. El 20 de desembre a les eleccions espanyoles, Esquerra ja ha dit que ells ja estan bé sols i que gràcies per tot. Convergència decideix anar en coalició (¿?) amb Demòcrates de Catalunya (no confondre amb Democràcia Catalana, partit del candidat que proposaríem des d’aquest bloc per presidir la Generalitat de Catalunya, Joan Laporta i Estruch) i Reagrupament i no sé si algun més. Les enquestes pronostiquen una mort per sobredosi (victòria de Rivera) o una mort per infecció de pus (victòria de Chacón). La CUP diu que ella a Madrid no hi pinta res i tal. Que trolejant a les catalanes és suficient.

L’Espanya més insensible a les minories veurà que haurà resistit el pols català sense necessitat d’actuar amb massa força. Veurà que les files indepes ja no són capaces de sumar nous adeptes, ni de convèncer a nous votants, i que a l’hora de la veritat han prioritzat els odis personals, la desconfiança mútua i els interessos de partit abans que la independència. 

I és que potser mai la independència va ser un objectiu assolible i/o desitjable. I es tractava d’una fugida endavant cap a l’abisme rotllo Thelma & Louise en un cas, o bé que quan ha pogut passar de ser un objectiu oníric a suposar responsabilitats reals, en l’altre cas, s’han fet enrere per la por a gestionar poder polític real.
I aquesta Espanya que es veu forta no tindrà pietat. I serà el model educatiu o el model de televisió que suposa TV3, tant se val quin caigui primer. Perquè saben que per a la meitat dels catalans el model educatiu o TV3 els hi suen. I a l’altra meitat estan insultant-se, amenaçant-se o retreient-se merdes irrellevants. I així fins a quedar reduït a cendres o a polsim blanc, i que el Rivera faci el que acostuma a fer quan hi ha polsim blanc pel mig.

Els polítics indepes que es presenten a aquestes eleccions espanyoles, es mereixen tot el sou que guanyen. Després de l’espectacle muntat a casa, dir que vas a Madrid a fer valer el teu vot o que vas a Madrid a negociar la independència sense riure o plorar, ha d’estar molt ben pagat.

 - Hola, soy Gabriel de Santa Coloma de Gramanet, venía a hacer valer mi voto del 27-S.
- (Funcionari Español) Ajá. Me puedes rellenar este formulario, tronco?
 - No, mire, vengo a luchar por la democracia y porque se respete el resultado de las urnas.
Mire, no me haga perder el tiempo. Que aquí tenemos un Estado que dirigir. Reforme la Constitución o declárese en rebeldía, pero yo aquí tengo follón.

 - Hola, soy Quico de Vic, venía a negociar la independencia con el responsable.
 - Ya. Tú solo o me traes al puto Ejército Rojo contigo?
-   Le traigo la revolución de las sonrisas y al resultado inapelable de las urnas el 27-S.
 - Ya. Y me traes a un gobierno de la Gene o ni en eso os ponéis de acuerdo, piltrafilla?
 - Cabrón.

    Albert AB


dilluns, 28 de setembre de 2015

Stalemate (d'Albert Arellano)



Stalemate: a situation in which further action or progress by opposing or competing parties seems impossible.

Demano perdó pel títol que és un anglicisme i pot sonar a pedant, però és que no conec cap paraula en català o castellà que defineixi millor la situació catalana post-27S. Stalemate és una situació de bloqueig on cap progrés d’alguna de les parts en conflicte és possible. Un carreró sense sortida. Una via morta. 

El 2014 es van complir 100 anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Un conflicte que va acabar quatre anys més tard perquè una de les parts simplement es va enfonsar moral i econòmicament. El més curiós és que en cap moment dels quatre anys de conflicte un sol soldat de l’Entesa va trepitjar territori alemany, i és que en el moment en què Alemanya demana l’armistici, territorialment ocupava bona part de Bèlgica i part del Nord-est de França. I malgrat tot va demanar l’armistici i va haver d’acceptar unes condicions de pau terriblement humiliants. Va perdre perquè la societat alemanya estava exhausta, perquè no tenia recursos amb què abastir la població, ni pràcticament països amb qui comerciar. Però, territorialment i objectivament, mai va anar perdent.
La capacitat de generar opinió i de fixar les regles del joc per part de l'Estat Espanyol és extraordinària, comencem per aquí. Si al mes de juny deien que el 27S ni de conya eren unes eleccions plebiscitàries, ni referèndum, ni náh, el mateix 27S tots elsmitjans espanyols afectes al règim s'afanyaven a dir que la derrota de l'independentisme era rotunda. I potser no és tant rotunda. I potser no és ni derrota. O potser és que com deia Vicent Partal “que els indepes catalans estem tant acostumats a perdre que quan guanyem no ho sabem veure”. 



Els resultats del indios. 

Les forces que es presentaven amb un Sí indiscutible al seu programa sumen 72 diputats de 135, gairebé dos milions de vots i el 47,4%. Amb una participació rècord del 78%. Al menys, aquestes eleccions potser han servit per desmuntar el mite de la majoria silenciosa. Aquest percentatge d'entrada pot semblar insuficient, però aquí és quan l'efecte "poders de l'Estat" es comença a notar: no et deixen fer un referèndum però ells decideixen les regles del joc a partir de les quals algú té dret a autoproclamar-se guanyador. "No tienes más del 50%", "No has ganado en Hospitalet o El Prat", "El No supera al Sí"... Pues eso. No deixen votar un referèndum, es fan unes eleccions plebiscitàries i qui no deixa fer el referèndum dóna les lliçons de democràcia a la carta. A la vista del nivell d'intoxicació informativa, de la mobilització dels mitjans pro-establishment (sí, La Vanguardia i El Periódico s'hantret la careta del tot) i de les mostres de poca qualitat democràtica de la burocràcia diplomàtica espanyola (vot per correu dels residents a l'estranger i traduccions de respostes de la Comissió Europea) el resultat per si sol, és un èxit.
Ara bé, la gestió dels resultats ja vaticino que serà un drama. O una tragèdia. Amb una oposició aquí i allà ferotge. Perquè els de QWERTY, a la que la CUP es prengui un tallat amb algú de JxSí vomitaran molta bilis. Però des d'allà, qualsevol moviment serà bombardejat sense pietat. I no, no tant sols no hi haurà cohesió entre CUP i JxSí, sinó que un té la sensació que la cohesió serà impossibledins de JxSí. I al final, es tracta de formar un govern. I de gestionar alguna cosa. Fins i tot de legislar. I legislar amb una oposició salvatge i amb uns socis parlamentaris que recel·len absolutament de tot el que ets i fas, pot ser un infern.
 
Els resultats dels ni Sí ni No però per damunt de tot hi ha l’odi a CDC.

Fa 3 mesos en una enquesta de El Periódico, elsresultatsd’una hipotética “Catalunya en Comú” s’enfilavenals 31 diputats. Dentro foto.

És evident que 365mil vots, un 9% de l’electorat i 11 diputats estan lluny, molt lluny, del que es podia esperar fa poques setmanes. Són 6mil vots més que fa 3 anys però 2 diputats menys que quan es presentava ICV per si sola. Segurament han estat víctimes d’un pèssim candidat, d’una campanya força desafortunada (Pablo Iglesias no és infalible) i de l’efecte de la CUP. Una CUP que ha estat vista per molts sectors alternatius/anticapitalistes com una opció política més creïble i que oferia un millor candidat i un millor missatge. O potser la verdadera revolució sí passa per fundar una nova república, camarades.

La seva indefinició (estan a favor del dret a decidir, estan en contra de l’estatu quo actual, però no són obertament independentistes en el sentit de fer una DUI) és el que afegeixin certeses i no permet donar un vencedor clar a aquestes eleccions. Els seus vots no es poden comptar a la banda del Sí ni a la del No. Inés Arrimadas, que es deu pensar que tothom és imbécil menys ella, els situava a la banda del Sí durant la campanya i ahir els comptava a la banda del No. Aquí en una entrevista a ElDiario.es ens ho explicava a tots.
Que no siguin del No, tampoc vol dir que siguin del Sí. Però en un hipotètic referéndum binari, què votarien? Només que un terç dels votants de CSQEP votés Sí, ja hi hauria majoria absoluta independentista. I sembla força probable. O no. O jo que sé.
Una cosa similar passa amb Unió, que tot i treure 100mil vots (jo no ho esperava, sincerament) es queda fora del Parlament degut a l’altíssima participació. El mateix exercici de política-ficció podríem fer amb els seus votants. Si la meitat votessin Sí en un referèndum pactat, el Sí eixamplaria la majoria. I sembla força probable. O no. O jo que sé. 

Els resultats dels DNIs.

C's+PSC+PP sumen 1,6M de vots un 41% dels vots i 52 diputats. Tenen motius per a l'optimisme: primera força a l'Hospitalet i a Santa Coloma on els independentistes no arriben al 25% i al 20% respectivament, eviten que JxSí i CUP sumin 50% dels vots i, el més important, mantenen hermètiques al missatge independentista les seves zones tradicionals. I aquí m'aturo per aprofundir en el verdader drama.

Amb un bon amic, a qui considero una persona intel·ligent i dialogant i que milita a C's li vaig retreure que no feien cap mena de campanya de seducció perquè gent com jo volgués quedar-se a Espanya. Només amenaces i por. I em va dir "No digas tonterías". I ja està. Es va acabar el debat. Cap argument de per què em convenia votar C’s o alguna opció a favor de la unió. 
 
El missatge de PPSC's ha estat el "Mejor Unidos", "Juntos vamos más lejos", "España estima Catalunya" i merdes buïdes d'aquest estil. A veure, per què "Mejor Unidos"? Per què? Alguna dada al respecte? Alguna dada seriosa que no presuposi boicots, violència i massacres de civils? No, no n'hi ha cap. Tota la por es basa en l'amenaça prèvia de les conseqüències si la gent vota en llibertat.

Em considero una persona oberta intel·lectualment, capaç de posar en dubte (i fins i tot variar!) les meves opinions si algú m’ofereix més dades o m’aporta noves evidències sobre algun tema en concret. Així, es podria dir que al llarg de la meva vida he mutat d’un agnoticisme wannabe a ser un ateu militant i de ser un social-liberal convençut cada cop tinc més dubtes que el capitalisme i l’economia de mercat tinguin alguna viabilitat real. No tinc problemes a l’hora d ’acceptar que allò que pensava podia ser erroni o irracional. M’és bastant igual, no em sento més o menys estúpid. Però amb els anys (i amb un dels millors consells que em va donar un company d'universitat) he descobert que a la gran majoria de la gent, qüestionar les seves postures vital s els suposa un trauma que no estan disposats a acceptar. I amb el vot unionista deu passar una cosa així. I això és el més preocupant dels resultats del 27-S. Els 1,6 milions de vots de PPSC’s són uns vots irracionalment unionistes. El missatge de que un estat propi per al territori on viuen ni els importa, ni els hi arriba, ni estan disposats a racionalitzar-lo. Els hi podries presentar el Nirvana i seguirien monstrant-se hostils. Els és igual tot. La monarquia, l’oligarquia dels poders de l’Estat, la baixa qualitat democràtica de l’Estat Espanyol, els rescats a bancs, la manca d’inversions al seu territori, les lleis que obliguen a avions a passar sí o sí per Madrid, tot i que vulguin anar a Barcelona. Els hi és totalment igual. I això no és el pitjor. El pitjorés que allò que enerva a l’altra meitat de la població catalana (atacs a TV3, atacs a la llengua i cultura, polítiques recentralitzadores), a una gran majoria dels 1,6 milions ja els hi està bé i, en el millor dels casos, els és indiferent. Hi ha una hostilitat d’una comunitat cap a l’altra que, sincerament, no percebo a la inversa (però puc estar equivocat). Vaja, i reduint-ho a l’àmbit personal: Si a algun polític independentista se li acudís retirar la condició de llengua oficial de Catalunya al castellà, jo m’hi oposaria frontal i activament. Però no tinc clar que si passés el contrari, el meu amic de C’s mogués un sol dit per evitar-ho. Vaja, que si hi hagués de posar 100 euros a bet365 a que no, els hi posava encantat. I em temo que guanyaria.

El problema d’aquests 1,6 milions de vots no és quantitatiu. És qualitatiu.Bé, la descomposició del PSC podíem intuir que portaria això. La radicalització del discurs unionista. I, per a mi, la segona lectura negativa de la qüestió: al menys amb el PSC aquests votants tenien consciencia de vot de classe. Eren obrers que votaven socialista perquè volien ser respectats com a classe proletària. Ara ja no. Els la sua la seva classe. El vot nacionalista espanyol ha eliminat la consciencia de classe. Nosón treballadors amb esperit de classe treballadora, que a més són espanyols. Són bàsica i únicament espanyols. Irracionalment com he dit abans.



I això com es gestiona? Què passarà?

Stalemate. La CUP ja hadit que ells no faran a Mas President. Ahir a la seu de JxSí quan parlava en Mas se li cridava “President, President”. Esquerra recel·la de la jugada de JxSí perquè pot quedar absolutament diluïda. La CUP no sap com gestionarà el dia a dia si ha de donar suport a un Govern de JxSí. CSQEP atacarà des del primer minut qualsevol moviment, gest o declaració de JxSí i la CUP. I els de la banda del No, encara atacaran més fort, i el que és més important en tot aixó, compten amb una font de recursos tangibles i intangibles inesgotable que es diu Estat Espanyol. Mentre que els del Sí pateixen un desgast continu que no té injeccions ni de diners (Hola Societat Civil!), ni altaveus potents que permetin que arribi el seu missatge sense filtres. Si amb una cohesió de JxSí+CUP+CSQEP ja seria difícil obtenir res, si els tercers, a damunt, es mostren totalment passius, la massacre pot ser espectacular. I aquesta divisió provocarà una desmoralització entre les files del Sí… que tant de bo m’equivoqui. Per salut mental la meva desconnexió dels mitjans de comunicació serà absoluta. Passo de veure el joc de declaracions i contradeclaracions, d’atacs i retrets estèrils.

Volíem veure una foto del país sense filtres i ja la tenim. El problema és que la foto té conseqüències que no sé si tothom les tenia previstes. Que una cosa és un powerpoint ben monu amb cronogrames i l’altra és el dia a dia dels atacs i la gestió del conflicte.

En un país civilitzat un 47,4% a favor del Sí + més del 10% a favor de més autogovern farien reflexionar a l’Estat Espanyol. Però la mentalitat de l’Estat (ja sigui amb PP, amb PSOE o amb C’s) no és aquesta. No es fan presoners. No estan per hòsties.

Em temo que ara tindrem 3 mesos de campanya d’eleccions espanyoles on es començarà a visualitzar que ni hi ha cohesió a les files del Sí (i molt menys el suport dels de CSQEP) ni hi ha cap voluntat de l’Estat d’assolir acords.

Vosaltres teniu les manis i els somriures, però jo tinc l’exèrcit, el CNI, el poder judicial i tota la diplomàcia. A veure qui resisteix més. O com a la Primera Guerra Mundial, es tracta de veure qui es cansa abans.

Malauradament tenir la raó, en política, mai ha estat garantia de res.

Albert Arellano