dilluns, 11 de juliol de 2016

I vostès qui són, Demòcrates de Catalunya?

A Demòcrates de Catalunya estan molt enfadats perquè els neoconvergents del Partit Demòcrata Català els hi han robat el nom. Per una part ho trobo raonable, perquè apart del nom, poca cosa pots robar més a Demòcrates i per tant els han deixat quasi a pèl, però per altra part hi veig una mica de cara dura.

No cal haver estudiat ciències polítiques (bonus track: no estudieu polítiques) per deduir que la característica més notable per saber que algo és partit polític i no una marca de gelats és que es presenta a unes eleccions. A quantes eleccions s'han presentat ells? O millor encara, a quantes eleccions es pensaven presentar?

Encara recordo a  Núria de Gispert celebrant la nit del 27S que Unió no havia obtingut ni un diputat. M'agradaria saber quants n'haguéssin obtingut ells de presentar-se en solitari enlloc d'anar a remolc de Junts pel Sí. Els d'Unió, que s'havien passant 35 vampiritzant CDC, van tenir la decència de deixar d'anar a Sutton durant un parell de nits per posar-se a fer campanya per primer cop a la seva vida. Encara que a l'hora de la veritat no els va servir de res. Però com també va fer Reagrupament en el seu dia, es van atrevir a donar el pas.

Demòcrates ni menja ni deixa menjar; no es vol integrar a CDC - PDC  tot i que ja em direu quines grans diferències tenen entre les dues formacions però tampoc faran mai el pas de presentar-se en solitari. Demòcrates, que vist que han votat els seus diputats al Parlament suposo que tindrà de socialcristià que algun dels seus membres deu haver anat algun cop a la Missa del Gall i poc més, no passa de ser un grupet de quatre gats amb ganes de viure de les engrunes que CDC els cedís. El mateix joc que feia Unió però xuclant menys sang. En aquests moments, Demòcrates no passa de ser poc més que un foto cool molt xulo amb una D i una estrelleta, similar als que les nenes de Sarrià volen per quan celebren la seva majoria d'edat. Alejandra 18.


Vistos els resultats no era una mala estratègia. El procés ha permès salvar la cadira a persones que han fundat partits amb una activitat només lleugerament superior a zero i que ja m'agradaria veure a quanta gent són capaços de mobilitzar. Quants militants té Més Moviment d'Esquerres? Quants en té Avancem? Quants Nova Esquerra Catalana? Súmate? Bé, van fent alguna coseta. Per desgràcia per Demòcrates, els hi ha passat una mica com a la monja Forcades i al seu Procés Constituent, passada la novetat s'ha vist que el que poden aportar no és proporcional a les seves exigències.

Cadascú té el dret a ser escoltat, però no a atribuir-se una representació que no tenen. Una mica com tots aquests líders d'AAVV a qui el 95% dels veïns no coneixen però als que l'Ajuntament de Barcelona, sota governs de tots colors, ha pagat i segueix pagant "dinars de treball" i festes varies no sigui que aixequin al poble ras contra les malvades institucions, com si encara estigués Porcioles a l'alcaldia. Però això ja és una altra història.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Acceptar el final (d'Albert Arellano)



Per què als éssers humans ens costa tant acceptar que una cosa simplement s’ha acabat? Ja sigui una amistat pel distanciament o per la pèrdua d’elements comuns o ja sigui una feina perquè ja no ens motiva o perquè ja no som necessaris, no ens adonem que allò està realment mort fins que ja ha deixat d’olorar a podrit i ja no queden voltors rondant. Quan la situació ja ha esdevingut tòxica i no porta enlloc. 

Hi ha un moment indeterminat en què aquelles bromes antigues i recurrents que fèiem amb aquell amic de l’escola o els reptes que ens plantejava una feina es converteixen en una càrrega. En una cosa pesada. En un tràngol que, o bé hem de suportar mentre dura o bé intentem evitar com sigui.
No sabem per què, ni quan es produeix. Però més sovint del que voldríem acaba passant. I costa d’acceptar. I costa, encara més, de verbalitzar.

Hi ha tres situacions en l’univers Processista que il·lustren molt bé la frontera entre allò que abans motivava/alegrava/empalmava i el que cada cop més sona a ridícul o fa vergonya aliena:
-          El 20 de gener el President de la Generalitat parlava de dur Catalunya a les portes d’un nou estat en un període de 18 mesos. De fet, al mes de març en quedaven només 16. (http://www.elnacional.cat/es/politica/puigdemont-en-16-meses-empezamos-a-actuar-como-estado-independiente_100121_102.html). Segurament ara hi haurà l’excusa perfecta en forma de la CUP per dir que no, que 16 mesos per culpa dels peluts aquests no serà possible perquè no hi ha pressupostos i tal.

-         El 21 de maig, l’Assemblea Nacional Catalana escollia, enmig d’una divisió interna explícita i en un ambient força enrarit, un nou secretariat. “L’últim de la seva història”, segons el seu president perquè ja seríem independents abans d’haver d’escollir un nou secretariat. (http://www.naciodigital.cat/noticia/108917/jordi/sanchez/reelegit/president/anc)
(Al dia següent ja va dimitir un membre del nou secretariat per criticar a la CUP). Tot i això, el 12 de juny, des de l’ANC, anunciaven una Diada amb mobilitzacions en 5 punts diferents de la geografia del Principat (http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/barcelona_lleida_tarragona_berga_i_salt_165150.php).

-         L’altre dia entrant a Tremp i La Pobla de Segur em van cridar l’atenció les dues estelades que hi ha a les respectives entrades. Unes estelades de tamany imponent. Recordo quan l’Ajuntament de Madrid va col·locar la bandera de 300 metres quadrats a la Plaza de Colón. Els comentaris, crítiques i bromes al respecte. Doncs hem acabat fent el mateix a multitud de pobles i ciutats. Col·locant estelades ben grosses a punts ben visibles. Amb la diferència que ells són, i tenen, un Estat i nosaltres no. Canviaria amb molt de gust totes les estelades dels pobles per banderes espanyoles i gestionar els meus serveis, els meus impostos i la meva llengua sense ingerències del poder central. Però no, de moment tenim les banderes a les rotondes i res més. Pura aparença.

Deixant de banda el tercer punt perquè no té massa història, més enllà pel gust per l’estètica i la lírica dels catalans, els dos primers són una mostra de fins a quin punt el Procés ha mort, si és que alguna vegada havia estat viu. O factible.

El President Puigdemont sap perfectament que no serem un nou estat ni en 16 mesos, ni en 18, ni en aquesta legislatura. Ni en unes quantes, em temo. Ell ho sap perfectament. Perquè pel poc que sé és una personal intel·ligent i il·lustrada i sap que per separar-te d’un estat com l’estat espanyol et cal molt més que un 48% de vots en unes eleccions autonòmiques. Però el President Puigdemont també sap que si reconeix la realitat i accepta el final, també serà el seu final i potser el del seu partit. Perquè Esquerra també sap que no serem independents en 16 mesos i també calla. Tots dos estan encadenats a un cotxe sense frens que cau per una pendent del 48% (guiño). Perquè si un dels dos verbalitza el final, l’altre l’atacarà acusant-lo de botifler, traïdor i derrotista i intentarà capitalitzar els vots processistes que encara hi creuen.

Per cert, això de posar dates a la independència ho portem fent des de fa anys, també. Havíem de ser-ho al 2014 amb el Tricentenari. I aquí estem. Tossudament alçats. Però sent igual d’independents que el 1981.

Vam creure que seria possible explicar a una gran massa de població que parla habitualment castellà i consumeix mitjans de comunicació espanyols que amb la independència viurien millor, tindrien millors trens i un millor estat del benestar i que podrien seguir animant a la selecció espanyola de futbol i escoltant Alejandro Sanz. I no. La seva espanyolitat és a prova de bombes i de dades econòmiques i de millores en l’estat del benestar. “Con una pensión de mierda, una RENFE de mierda y en un hospital de mierda pero moriré español, hijo de puta.” I amb milers de barris i pobles amb aquesta població irracionalment espanyola i hostil a la independència és IMPOSSIBLE gestionar un nou estat. No, amb un 30-40% obertament hostil a la independència crec que no hi ha casos d’èxit en tot el món. 

Alguns van (vam) creure que això seria bastant més fàcil del que ha estat. I no, l’estat espanyol no negocia amb separates. I anant a males contra l’estat espanyol et cal una mica més que la simple raó i un 48% dels vots. Et calen molts més sacrificis. I, a dia d’avui el gruix dels independentistes de sacrificis n’estan disposats a fer pocs. I un sacrifici no és assistir un cop l’any, en dia festiu, a fer una performance multitudinària i francament espectacular televisivament parlant. Fer sacrificis seriosos.
Per no perdre la costum, des de fa setmanes, una nova droga ha entrat amb força entre el Processisme: el debat entre DUI i RUI. No ens cansem de donar voltes sobre el mateix. Quan al final les preguntes són més senzilles i directes, més enllà de l’instrument. Són preguntes sobre les conseqüències que la ciutadania pro-independència està diposada a assumir:

Quina part del 48% que vota independència està disposat a fer vaga indefinida a la feina per tal d’exigir un referèndum negociat a l’estat espanyol? 

Quina part està disposada a no pagar ni un euro més a l’Agència Tributària Espanyola sota amenaça d’incórrer en un delicte fiscal i que li embarguin tots els seus comptes corrents o patrimoni?
Quina part està disposada a anar a la presó per un delicte de sedició?

Si, per un consulteta sense cap valor oficial ni vinculant com va ser el 9-N, la maquinària del poder espanyol es mostra implacable i sense pietat davant representants electes, què no farà davant mostres de sedició o d’insubmissió fiscal de ciutadans rasos? Algú creu que hi haurà un sol jutge o entitat bancària que reconegui els impostos pagats a l’Agència Tributària Catalana i es negui a embargar comptes corrents d’insubmisos fiscals sota amenaça de ser intervinguts pel Banc d’Espanya o processats pel CGPJ? De debò, tothom és conscient que “sacrificis” vol dir això? Em temo que no. Que se’ns va vendre la moto que la independència arribaria a base d’enquestes, de declaracions solemnes del Parlament i de manifestacions coloristes. I resulta que no.

Per això em pregunto, fins quan? Quan acceptarem que no? Quan despenjarem les estelades dels balcons? Quan traurem les estelades i cartells dels municipis que s’han anat declarant lliures i membres de l’AMI? 

Que aquesta vegada no. Que potser d’aquí un temps sí. Però que ara no. Que aquest és el final.

dimarts, 14 de juny de 2016

Convergència davant el 26J

Si els resultats del 20D van ser nefastos per CDC (15,08% dels vots i 8 diputats), les enquestes indiquen que els del 26J encara poden ser pitjors. Per què?

Tenint en compte que ningú creu que aquestes eleccions tinguin cap influència pel que fa al procés, ni tan sols a nivell simbòlic, i enterrada la política del peix al cove, a Madrid s'hi va a fer poca cosa més que molestar. I si l'únic objectiu és treure de polleguera als adversaris, Gabriel Rufián garanteix molta més diversió i resultats que Quico Homs.

En un context d'afartament generalitzat i amb els votants independentistes desmobilitzats, a CDC només la votaran els més fidels. 

El pitjor del cas és que el més calent és a l'aigüera. Si Pablo Iglesias arriba a la Moncloa, ja us dic que no aprovarà cap referèndum d'independència per Catalunya. Però en qualsevol cas engegarà amb la resta de les forces d'esquerra i potser C's un procés constituent a nivell espanyol al que, empesa per la necessitat de guanyar visibilitat i rellevància, CDC pot tenir la temptació de sumar-s'hi malgrat l'alt risc de decepció pels votants més independentistes i de cremar encara més als de centre dreta.


CDC i ERC faran prou repetint resultats. El millor pels interessos de l'independentisme no és un govern de Podemos com molts es pensen, sinó un del PP amb el suport de C's.

dimecres, 8 de juny de 2016

El procés morirà quan siguem independents



Ara que alguns anuncien la mort del “procés”, he recordat com fa uns dies caminant per Gràcia vaig sentir com nens d’uns 9-10 anys ja discutien si Catalunya i el País Basc eren nacions o no. Em sembla una bona anècdota per exemplificar que el procés ni ha mort ni té pinta de morir-se. Potser sí ha mort la fase actual, però el vertader i ampli procés fa més de cent anys que dura. Generació rere generació, diferents èpoques, diferents reivindicacions i diferent intensitat, però el problema de fons es manté viu: l’esgotadora tensió entre bona part dels catalans i la resta d’espanyols tant a alt nivell polític com a nivell de sobretaula ha estat constant al llarg dels anys. Masses.

A vegades he tingut la molt pretensiosa intenció de pensar com acabar amb aquest problema d’una vegada, i molts cops he volgut veure en el federalisme una solució òptima. La veritat és que no em disgusta, però hem passat per mil històries durant mil anys, des de mancomunitats fins a tres Estatuts, i últimament la reivindicació de la independència, però  el problema catalán persisteix. Quina garantia hi ha que una altra millora del finançament, un status especial o un canvi constitucional arreglaria la qüestió? Molt em temo que és fer-se il·lusions en va, i que malgrat haver intentat auto convencem de que això té solució, potser ja va sent hora d’assumir la realitat que tinc davant el nas enlloc d’intentar deformar-la.

La fi de la problemàtica arribarà (i no m’agrada arribar a aquesta conclusió però pensar té això, que a vegades no t’agraden les conclusions a les que arribes), amb dos escenaris: el primer consisteix en combinar una política de mala llet a la francesa per part dels govern centrals amb una demografia adversa per, diguem-ne, convertir-nos a llarg termini en la Catalunya Nord, Occitània, o la regió europea loser que vulgueu. L’altra és convertir-nos en un país independent. I posats a triar em quedo sens dubte amb la segona opció.

Crec que passat el dol, al cap d’un temps inclús la gent de Cadis o Múrcia, i per descomptat la majoria dels catalans que no són independentistes, agrairan el trencament. Entre els greuges reals i els inventats, no pot ser que aquí estem permanentment insatisfets i que a la pobra gent de més enllà de l’Ebre els hi posen el cap com un timbal. 

Dos Estats, cap perfecte, cadascú amb els seus problemes i els dirigents responent únicament sense excuses davant la seva gent. En aquest sentit, el meu independentisme no respon a una concepció romàntica i gloriosa de la nació catalana que necessita realitzar-se a través d’un Estat, sinó a una base de garantir la supervivència d’allò que ens és més comú i propi sumat al pur pragmatisme de poder viure en un lloc tranquil i normal d’Europa on sí realment ens podríem centrar en resoldre els problemes reals de la gent com reclamen alguns i les discussions dels xavals de 9 i 10 anys fossin el futbol i els deures.

Conec algunes persones que no tenen cap mena de sentiment positiu cap a Espanya, o que la tenen per una realitat aliena com la de qualsevol altra país estranger. No és el meu cas. M’estimo Catalunya i Espanya, però com qualsevol mortal em canso. I ara mateix  em sembla que el fet de que cadascú estigui a casa seva, sent responsable de sí mateix  dins l’actual marc de la Unió Europea, és una bona idea. I sí, a bones hores vaig, però cadascú se sap lo seu que deia la meva àvia!

dissabte, 19 de març de 2016

Enyor de la Catalunya autonòmica

No sé si dir una cosa tant gruixuda està permès, però trobo a faltar la Catalunya autonòmica. Trobo a faltar Jordi Pujol fent carreteres i pantans, visitant pobles i ciutats preguntant sense parar “d’on és vostè?” o “per què m’ha tirat un roc?”. 

Trobo a faltar José María Aznar en plena feina privatitzant empreses públiques o en ple relax posant els peus sobre la taula amb l’home més poderós del món mentre al desert dels Monegros centenars d’operaris portaven l’AVE a Catalunya.
Potser és el record tan màgic com tediós de l’adolescència, però trobo a faltarels Estopa parlant de la raja de tu falda, les sobretaules en català deixant verd a l’àrbitre de l’Espanya-Corea del Mundial 2002 i l’Up&Down tardes. La única cosa que no trobo a faltar, Déu me’n guardi, és el Barça de Serra Ferrer, Reixach i Van Gaal.

És veritat que Jordi Pujol i família feien el que feien i que bona part dels ministres del govern Aznar estan imputats en diverses causes judicials, però què voleu que us digui; se sap que ningú és perfecte i tinc seriosos dubtes de que la presumpta bondat dels dirigents actuals no es degui a què la caixa està tant buida que quasi no queda botí per endur-se.

Finals dels 90 i principis dels 2000. Us en recordeu? Les sèries de TV3 molaven: Nissaga de Poder i el Cor de la Ciutat; i el país sencer es començava a familiaritzar amb la família Alcántara. 
L’Espanya quilla del SEAT groc comprat amb les peles que donava arrasar la costa valenciana existia, i tothom sap que cuando llega el calor los chicos se enamoran i que cuanto más acelero más calentito me pongo, cert. Però l’experiència vital em diu que els tractes amb lolailos han estat més honestos que no pas amb catalanets de classe mitjana massa extrovertits i aficionats al bàsquet. Actualment, bona part d’aquests catalans han mutat cap a individus adults que escolten RAC 1, llegeixen l’ARA, beuen cervesa Moritz i que com Carme Forcadell el dia de la seva presa de possessió com a presidenta de la cambra, donen per tancada amb gran joia i satisfacció l’etapa autonòmica.

L’autonomia, pot ser que efectivament hagi mort, però el que tenim ara no crec que sigui per obrir cap ampolla de cava, a mi més aviat m’entren ganes de menjar gelat a cullerades i veure la TV de matinada. O ni tan sols això, perquè a la Catalunya autonòmica, inclús la TV et regalava les primeres pel·lícules eròtiques a Només per als teus ulls, després de Vitamina N, a CityTV, la televisió que no t’esperaves, per obra i gràcia del compte de Godó.

Si amb tot aquest Procés haguéssim aconseguit la independència, no us nego que segurament  en uns anys aconseguiríem quelcom millor que la Catalunya autonòmica, però ara per ara, només sé que no tenim un duro, que el Govern fa entre poc i res i què les relacions amb els nostres veïns són espantoses. Políticament parlant, mai havíem estat tant malament i amb tant males perspectives des de la recuperació de la Generalitat el 1980. Sense oblidar el premi afegit de tenir asseguts al Parlament a 10 diputats d’extrema esquerra hard i a 11 d’extrema esquerra soft.

Si tenim una Catalunya de la qual per mi és impossible no estar-hi enamorat malgrat l'embafament que produeix la TV3 actual i d’una capital absolutament hipermegasupermeravellosa no és gràcies als polítics i a les institucions catalanes i espanyoles dels últims anys (amb l’excepció de l’Ajuntament de Barcelona), sinó a pesar d’ells. 

La meva conclusió ràpida de tot plegat és que els catalans, si tenim algun interès en fer alguna cosa de profit, tenim dues solucions: ser independents ben ràpid o fer Molt Honorable a Inés Arrimadas, almenys així podríem fer sobretaules amistoses amb gent de Cuenca i potser inclús alguns quilòmetres de metro. 

Però a data d’avui, explica'm amic meu què hem guanyat liquidant l’estància del Duran al Palace.

dimecres, 2 de desembre de 2015

CSI Catalonia (d'Albert Arellano)

En aquest bloc no només certifiquem defuncions (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/10/el-mandat-democratic-es-seguir-espanya.html ) sinó que ja vam avançar el què, efectivament ha acabat passant, dos mesos abans del Soviet de Manresa (http://tribunacomtal.blogspot.com.es/2015/09/stalemate-dalbert-arellano.html ) , i just després de les eleccions del 27-S. Ens estem convertint en el referent informatiu underground de la Catalunya derrotada i cada cop el nivell que ens exigeixen els subscriptors, socis, accionistes i simpatissants és més alt.

Un cop certificada la defunció ja anunciada, procedirem a la seva autòpsia, analitzant els punts de vista de la CUP i dels de Junts Pel Sí (fins a nova ordre són un grup compacte, tot i que les senyals de cara al 20-D no siguin massa esperançadores) i les postures que han tingut durant l’assassinat de la criatura. I tot això ho fem mentre mantenim una estudiada desconnexió dels mitjans de comunicació i de totes les brigades d’opinadors/es. Sí amics, basem les nostres opinions en veure partits de la NFL, en llegir novel·les de psicòpates nòrdics i en canviar bolquers en un cas i en l'experiència geopolíca local i internacional que atorguen moltes hores de SimCity4 i Hearts of Iron en l’altre. La qual cosa no ens diferencia gaire pel que fa al nivell de contrast i d’anàlisi dels mitjans de comunicació generalistes.

DESCOBRINT LA CUP AL 2015

La CUP es va passar la campanya dient que no faria Mas President. I han complert la promesa fins a l’última de les conseqüències. I si cal anar a eleccions de nou, s’hi va. I que us follin a tots i a totes. Bon dia.
Podem entrar a discutir si en tots els punts del seu programa o si en totes les seves promeses són tan immobilistes. En si realment és necessari obtenir el trofeu del cap del Mas en una safata per fer feliços als sectors de l’esquerra catalana (i de la dreta, el centre i l’esquerra espanyola, també, sigui dit de passada). Han fet d’això la seva bandera i han decidit que no s’abaixaran els pantalons ni cediran en aquest punt. Què hi farem. Quan el teu cul està en mans d’una organització tan imprevisible com heterogènia com la CUP poden passar aquestes coses. Potser alguns milers de votants que van tenir el 27-S ho descobreixen un pèl tard. Ànims a elles i ells, també.

Aquí els de Junts pel Sí podrien haver estat una mica més hàbils i respondre al troleig de Mas amb un contra-troleig de noms. Mas No? Ok. Felip Puig. Ah? Felip Puig No? Ok. Pilar Rahola? No? Xavier Sala-i-Martín? Com? Tampoc? No ho sé, tius de la CUP, Mas és el problema? O hi ha un miler més de noms que tenen problemes?

Perquè un té la sensació, a vegades, que la CUP no té voluntat de ser majoritària (i molt menys de governar). Que ja li està bé ser una minoria de bars i foscor. Que exercir el poder genera contradiccions i conflictes i que mirar els toros des de la barrera i no haver de respondre de cap acte, la vida és més senzilla. Millor viure protestant que sent protestat.

I aquí també és possible que hagin aflorat rancúnies d’anys (o dècades), factures que s’havien de cobrar i que ara ha estat el moment. Perquè costa recordar les exigències de 10 diputats (que ni volen entrar al Govern ni res) davant de 62 diputats. Vaja, que voler imposar el teu programa i obligar els altres a un exercici de genuflexió, francament humiliant, tampoc és massa elegant. A no ser que vinguis a fer sang del qui et demana ajuda

De tota manera, una cosa no se li podrà negar a la CUP, en aquesta decisió en cap moment han donat l’esquena a les seves bases i han estat escoltats tots els militants/o com es diguin i han pogut votar tots en assemblea. La decisió no ha estat presa en cap despatx (ehem). I la decisió ha estat la que ha estat. Tot i que un dia també podem fer un treball d’investigació de com funcionen aquestes assemblees, de com es pot extorsionar i pressionar a les veus discordants amb els que tallen el bacallà i de com es pot fer una votació amb quatre opcions quan la decisió a prendre és binària.

Cal afegir abans de tancar la dissecció cupaire que les declaracions post-Soviet només afegeixen drama i incertesa: Van votar una cosa. Diuen que la cosa no és definitiva. Que no és segur que anem a eleccions al març i que encara falten més assemblees. Que el dia 27 de desembre en faran una altra per parlar del tema.

Que tots tranquils. 

De debò: MATEU-NOS A TOTS I ACABEU AMB AIXÒ.

L’ESTRATÈGIA DE LA SEDUCCIÓ INVERSA

La trama argumental de Junts pel Sí és la millor explicació de per què els catalans som un accident esperpèntic de la història: 

     Aconseguim ajuntar sota unes sigles a dos partits polítics i diversos grupuscles polítics i a entitats socials i personalitats. En un exercici sorprenent i sense precedents la veritat.
      Posem de número 1 a la llista a un candidat de consens que representa a la coalició als debat, però que diu obertament (i la resta de la candidatura també) que ell no serà el candidat a la presidència, que ho serà el que va de número 4. 
     El perquè d’aquesta jugada segueix sent una incògnita per mi. Si tothom tenia clar que el número 4 seria el presidenciable, per què el posem de 4 i no va als debats? 

      A mi també em sembla que el Romeva està més bo i tal, però, de debò, PER QUÈ? Per enganyar a incauts? En serio? Acceptem que el tema no és normal. Desconec d’altres llocs del món que facin aquests moviments, però estic obert a que se’m faci veure que no és tan estrany.

A mi Mas m’agrada. Segurament el millor polític que hi ha hagut a Catalunya en dècades. Del qual no n’han pogut trobar res fosc i no serà perquè no ho hagin intentat la Policia, la Guàrdia Civil, el CNI i la premsa de la nació de Madrid. Hi ha més integritat i rectitud moral en Mas que a tota la muntanya de Montserrat. I més preparació que a tots els consells d’administració de l’IBEX-35.
I sabria molt de greu perdre’l. 

Però això anava de fer la independència o anava de fer president al Mas? Sense Mas no hi ha independència? No vam quedar que la independència estava per damunt de persones? No ho sé. Són preguntes. 

Potser la posició més elegant de Mas hagués estat acceptar el seu sacrifici i dir “Volíeu el meu cap? Teniu, el meu cap. No seré jo l’obstacle per seguir avançant.” 

I llàgrimes. 

Però la CUP hagués quedat desarmada (i molt tocada a nivell d’imatge a l'haver provocat un màrtir a les pròpies files independentistes).


I és que al final, JxSí sembla disposada a cedir en aspectes programàtics que fan plorar als 4 lliberals indepes i als 3 conservadors indepes reconeguts obertament que hi ha a Catalunya. Però el tema del Mas ho paralitza absolutament tot. Insisteixo en la part que Mas m’agrada. I que m’agrada molt. Però el messianisme em crea una mica d’angoixa. No podem trobar ningú amb les capacitats suficients per tirar això endavant? D’entre 1,6 milions de votants de JxSí, no n’hi ha cap? De debò? Si la cosa depèn de què una persona sigui el President o no, potser és que la cosa no val la pena o la cosa és més dèbil del que crèiem.
El Rufián (que és odiat pel propietari del bloc, però estimat i disposat a adoptar-lo pel redactor convidat) deia diumenge “No me imagino a Adams diciéndole a Franklin que lo de independizarse del Imperio Británico sí, pero sin Jefferson”.
Ja. I jo tampoc m’imagino al Franklin dient “O ponemos a Washington de presi o aplazamos la declaración para dentro de unos meses, loco”. 

Que de construir metàfores cuquis per sostenir arguments en sabem tots, Gabriel. 

Menció apart mereix l’estratègia de pressió a la CUP per mitjans de comunicació i xarxes socials. Peluts, bruts, botiflers, traïdors, CNIs, Pepperos, espanyols i un llarg etcètera... No ho sé, però no m’acaba de semblar una bona estratègia per intentar seduir una noia que et mola, insultar-la i menysprear-la. La veritat és que no ho entenc. Jo hagués estat de la CUP i ho engegava tot a la merda només pel que he hagut d’aguantar. Oh Sorpresa! Com així han fet.

El què afegeix dramatisme a la cosa és que cap dels partits i grupuscles de la coalició ha aixecat una sola veu o un sol comentari fora del “O Mas o eleccions al març”. Realment les reunions a porta tancada deuen ser xungues. Perquè aquestes preguntes estic segur que més d’un i més de dos a Esquerra se les deuen fer. I vist el percal han dit que el 20-D ells a Madrid ja aniran sols i al març doncs ja es veurà.

Acabo aquest apartat citant al propi President Mas a la conferència del Fòrum del 25 de novembre del 2014:

“(...)Segon missatge i compromís, aquest potser sorprendrà, però el dic de cor: Puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar. És a dir, puc ser el primer, o puc ser l’últim. Ja veuen que no hi ha condicions personals en el meu plantejament. Hi ha condicions això sí de projecte, per garantir al màxim possible que Catalunya i el seu poble se’n surtin i se’n surtin bé. Però no hi ha, i per part meva sobretot, ni hi ha d’haver condicions personals prèvies.
Són temps de decisions i de suma. No temps de condicions personals.
Gràcies, de nou, per la seva paciència i la seva presència.”



LITTLE BIGHORN

Junts Pel Sí ha deixat d’existir, fins a nova ordre. El 20 de desembre a les eleccions espanyoles, Esquerra ja ha dit que ells ja estan bé sols i que gràcies per tot. Convergència decideix anar en coalició (¿?) amb Demòcrates de Catalunya (no confondre amb Democràcia Catalana, partit del candidat que proposaríem des d’aquest bloc per presidir la Generalitat de Catalunya, Joan Laporta i Estruch) i Reagrupament i no sé si algun més. Les enquestes pronostiquen una mort per sobredosi (victòria de Rivera) o una mort per infecció de pus (victòria de Chacón). La CUP diu que ella a Madrid no hi pinta res i tal. Que trolejant a les catalanes és suficient.

L’Espanya més insensible a les minories veurà que haurà resistit el pols català sense necessitat d’actuar amb massa força. Veurà que les files indepes ja no són capaces de sumar nous adeptes, ni de convèncer a nous votants, i que a l’hora de la veritat han prioritzat els odis personals, la desconfiança mútua i els interessos de partit abans que la independència. 

I és que potser mai la independència va ser un objectiu assolible i/o desitjable. I es tractava d’una fugida endavant cap a l’abisme rotllo Thelma & Louise en un cas, o bé que quan ha pogut passar de ser un objectiu oníric a suposar responsabilitats reals, en l’altre cas, s’han fet enrere per la por a gestionar poder polític real.
I aquesta Espanya que es veu forta no tindrà pietat. I serà el model educatiu o el model de televisió que suposa TV3, tant se val quin caigui primer. Perquè saben que per a la meitat dels catalans el model educatiu o TV3 els hi suen. I a l’altra meitat estan insultant-se, amenaçant-se o retreient-se merdes irrellevants. I així fins a quedar reduït a cendres o a polsim blanc, i que el Rivera faci el que acostuma a fer quan hi ha polsim blanc pel mig.

Els polítics indepes que es presenten a aquestes eleccions espanyoles, es mereixen tot el sou que guanyen. Després de l’espectacle muntat a casa, dir que vas a Madrid a fer valer el teu vot o que vas a Madrid a negociar la independència sense riure o plorar, ha d’estar molt ben pagat.

 - Hola, soy Gabriel de Santa Coloma de Gramanet, venía a hacer valer mi voto del 27-S.
- (Funcionari Español) Ajá. Me puedes rellenar este formulario, tronco?
 - No, mire, vengo a luchar por la democracia y porque se respete el resultado de las urnas.
Mire, no me haga perder el tiempo. Que aquí tenemos un Estado que dirigir. Reforme la Constitución o declárese en rebeldía, pero yo aquí tengo follón.

 - Hola, soy Quico de Vic, venía a negociar la independencia con el responsable.
 - Ya. Tú solo o me traes al puto Ejército Rojo contigo?
-   Le traigo la revolución de las sonrisas y al resultado inapelable de las urnas el 27-S.
 - Ya. Y me traes a un gobierno de la Gene o ni en eso os ponéis de acuerdo, piltrafilla?
 - Cabrón.

    Albert AB