dilluns, 28 de setembre de 2015

Stalemate (d'Albert Arellano)



Stalemate: a situation in which further action or progress by opposing or competing parties seems impossible.

Demano perdó pel títol que és un anglicisme i pot sonar a pedant, però és que no conec cap paraula en català o castellà que defineixi millor la situació catalana post-27S. Stalemate és una situació de bloqueig on cap progrés d’alguna de les parts en conflicte és possible. Un carreró sense sortida. Una via morta. 

El 2014 es van complir 100 anys de l’inici de la Primera Guerra Mundial. Un conflicte que va acabar quatre anys més tard perquè una de les parts simplement es va enfonsar moral i econòmicament. El més curiós és que en cap moment dels quatre anys de conflicte un sol soldat de l’Entesa va trepitjar territori alemany, i és que en el moment en què Alemanya demana l’armistici, territorialment ocupava bona part de Bèlgica i part del Nord-est de França. I malgrat tot va demanar l’armistici i va haver d’acceptar unes condicions de pau terriblement humiliants. Va perdre perquè la societat alemanya estava exhausta, perquè no tenia recursos amb què abastir la població, ni pràcticament països amb qui comerciar. Però, territorialment i objectivament, mai va anar perdent.
La capacitat de generar opinió i de fixar les regles del joc per part de l'Estat Espanyol és extraordinària, comencem per aquí. Si al mes de juny deien que el 27S ni de conya eren unes eleccions plebiscitàries, ni referèndum, ni náh, el mateix 27S tots elsmitjans espanyols afectes al règim s'afanyaven a dir que la derrota de l'independentisme era rotunda. I potser no és tant rotunda. I potser no és ni derrota. O potser és que com deia Vicent Partal “que els indepes catalans estem tant acostumats a perdre que quan guanyem no ho sabem veure”. 



Els resultats del indios. 

Les forces que es presentaven amb un Sí indiscutible al seu programa sumen 72 diputats de 135, gairebé dos milions de vots i el 47,4%. Amb una participació rècord del 78%. Al menys, aquestes eleccions potser han servit per desmuntar el mite de la majoria silenciosa. Aquest percentatge d'entrada pot semblar insuficient, però aquí és quan l'efecte "poders de l'Estat" es comença a notar: no et deixen fer un referèndum però ells decideixen les regles del joc a partir de les quals algú té dret a autoproclamar-se guanyador. "No tienes más del 50%", "No has ganado en Hospitalet o El Prat", "El No supera al Sí"... Pues eso. No deixen votar un referèndum, es fan unes eleccions plebiscitàries i qui no deixa fer el referèndum dóna les lliçons de democràcia a la carta. A la vista del nivell d'intoxicació informativa, de la mobilització dels mitjans pro-establishment (sí, La Vanguardia i El Periódico s'hantret la careta del tot) i de les mostres de poca qualitat democràtica de la burocràcia diplomàtica espanyola (vot per correu dels residents a l'estranger i traduccions de respostes de la Comissió Europea) el resultat per si sol, és un èxit.
Ara bé, la gestió dels resultats ja vaticino que serà un drama. O una tragèdia. Amb una oposició aquí i allà ferotge. Perquè els de QWERTY, a la que la CUP es prengui un tallat amb algú de JxSí vomitaran molta bilis. Però des d'allà, qualsevol moviment serà bombardejat sense pietat. I no, no tant sols no hi haurà cohesió entre CUP i JxSí, sinó que un té la sensació que la cohesió serà impossibledins de JxSí. I al final, es tracta de formar un govern. I de gestionar alguna cosa. Fins i tot de legislar. I legislar amb una oposició salvatge i amb uns socis parlamentaris que recel·len absolutament de tot el que ets i fas, pot ser un infern.
 
Els resultats dels ni Sí ni No però per damunt de tot hi ha l’odi a CDC.

Fa 3 mesos en una enquesta de El Periódico, elsresultatsd’una hipotética “Catalunya en Comú” s’enfilavenals 31 diputats. Dentro foto.

És evident que 365mil vots, un 9% de l’electorat i 11 diputats estan lluny, molt lluny, del que es podia esperar fa poques setmanes. Són 6mil vots més que fa 3 anys però 2 diputats menys que quan es presentava ICV per si sola. Segurament han estat víctimes d’un pèssim candidat, d’una campanya força desafortunada (Pablo Iglesias no és infalible) i de l’efecte de la CUP. Una CUP que ha estat vista per molts sectors alternatius/anticapitalistes com una opció política més creïble i que oferia un millor candidat i un millor missatge. O potser la verdadera revolució sí passa per fundar una nova república, camarades.

La seva indefinició (estan a favor del dret a decidir, estan en contra de l’estatu quo actual, però no són obertament independentistes en el sentit de fer una DUI) és el que afegeixin certeses i no permet donar un vencedor clar a aquestes eleccions. Els seus vots no es poden comptar a la banda del Sí ni a la del No. Inés Arrimadas, que es deu pensar que tothom és imbécil menys ella, els situava a la banda del Sí durant la campanya i ahir els comptava a la banda del No. Aquí en una entrevista a ElDiario.es ens ho explicava a tots.
Que no siguin del No, tampoc vol dir que siguin del Sí. Però en un hipotètic referéndum binari, què votarien? Només que un terç dels votants de CSQEP votés Sí, ja hi hauria majoria absoluta independentista. I sembla força probable. O no. O jo que sé.
Una cosa similar passa amb Unió, que tot i treure 100mil vots (jo no ho esperava, sincerament) es queda fora del Parlament degut a l’altíssima participació. El mateix exercici de política-ficció podríem fer amb els seus votants. Si la meitat votessin Sí en un referèndum pactat, el Sí eixamplaria la majoria. I sembla força probable. O no. O jo que sé. 

Els resultats dels DNIs.

C's+PSC+PP sumen 1,6M de vots un 41% dels vots i 52 diputats. Tenen motius per a l'optimisme: primera força a l'Hospitalet i a Santa Coloma on els independentistes no arriben al 25% i al 20% respectivament, eviten que JxSí i CUP sumin 50% dels vots i, el més important, mantenen hermètiques al missatge independentista les seves zones tradicionals. I aquí m'aturo per aprofundir en el verdader drama.

Amb un bon amic, a qui considero una persona intel·ligent i dialogant i que milita a C's li vaig retreure que no feien cap mena de campanya de seducció perquè gent com jo volgués quedar-se a Espanya. Només amenaces i por. I em va dir "No digas tonterías". I ja està. Es va acabar el debat. Cap argument de per què em convenia votar C’s o alguna opció a favor de la unió. 
 
El missatge de PPSC's ha estat el "Mejor Unidos", "Juntos vamos más lejos", "España estima Catalunya" i merdes buïdes d'aquest estil. A veure, per què "Mejor Unidos"? Per què? Alguna dada al respecte? Alguna dada seriosa que no presuposi boicots, violència i massacres de civils? No, no n'hi ha cap. Tota la por es basa en l'amenaça prèvia de les conseqüències si la gent vota en llibertat.

Em considero una persona oberta intel·lectualment, capaç de posar en dubte (i fins i tot variar!) les meves opinions si algú m’ofereix més dades o m’aporta noves evidències sobre algun tema en concret. Així, es podria dir que al llarg de la meva vida he mutat d’un agnoticisme wannabe a ser un ateu militant i de ser un social-liberal convençut cada cop tinc més dubtes que el capitalisme i l’economia de mercat tinguin alguna viabilitat real. No tinc problemes a l’hora d ’acceptar que allò que pensava podia ser erroni o irracional. M’és bastant igual, no em sento més o menys estúpid. Però amb els anys (i amb un dels millors consells que em va donar un company d'universitat) he descobert que a la gran majoria de la gent, qüestionar les seves postures vital s els suposa un trauma que no estan disposats a acceptar. I amb el vot unionista deu passar una cosa així. I això és el més preocupant dels resultats del 27-S. Els 1,6 milions de vots de PPSC’s són uns vots irracionalment unionistes. El missatge de que un estat propi per al territori on viuen ni els importa, ni els hi arriba, ni estan disposats a racionalitzar-lo. Els hi podries presentar el Nirvana i seguirien monstrant-se hostils. Els és igual tot. La monarquia, l’oligarquia dels poders de l’Estat, la baixa qualitat democràtica de l’Estat Espanyol, els rescats a bancs, la manca d’inversions al seu territori, les lleis que obliguen a avions a passar sí o sí per Madrid, tot i que vulguin anar a Barcelona. Els hi és totalment igual. I això no és el pitjor. El pitjorés que allò que enerva a l’altra meitat de la població catalana (atacs a TV3, atacs a la llengua i cultura, polítiques recentralitzadores), a una gran majoria dels 1,6 milions ja els hi està bé i, en el millor dels casos, els és indiferent. Hi ha una hostilitat d’una comunitat cap a l’altra que, sincerament, no percebo a la inversa (però puc estar equivocat). Vaja, i reduint-ho a l’àmbit personal: Si a algun polític independentista se li acudís retirar la condició de llengua oficial de Catalunya al castellà, jo m’hi oposaria frontal i activament. Però no tinc clar que si passés el contrari, el meu amic de C’s mogués un sol dit per evitar-ho. Vaja, que si hi hagués de posar 100 euros a bet365 a que no, els hi posava encantat. I em temo que guanyaria.

El problema d’aquests 1,6 milions de vots no és quantitatiu. És qualitatiu.Bé, la descomposició del PSC podíem intuir que portaria això. La radicalització del discurs unionista. I, per a mi, la segona lectura negativa de la qüestió: al menys amb el PSC aquests votants tenien consciencia de vot de classe. Eren obrers que votaven socialista perquè volien ser respectats com a classe proletària. Ara ja no. Els la sua la seva classe. El vot nacionalista espanyol ha eliminat la consciencia de classe. Nosón treballadors amb esperit de classe treballadora, que a més són espanyols. Són bàsica i únicament espanyols. Irracionalment com he dit abans.



I això com es gestiona? Què passarà?

Stalemate. La CUP ja hadit que ells no faran a Mas President. Ahir a la seu de JxSí quan parlava en Mas se li cridava “President, President”. Esquerra recel·la de la jugada de JxSí perquè pot quedar absolutament diluïda. La CUP no sap com gestionarà el dia a dia si ha de donar suport a un Govern de JxSí. CSQEP atacarà des del primer minut qualsevol moviment, gest o declaració de JxSí i la CUP. I els de la banda del No, encara atacaran més fort, i el que és més important en tot aixó, compten amb una font de recursos tangibles i intangibles inesgotable que es diu Estat Espanyol. Mentre que els del Sí pateixen un desgast continu que no té injeccions ni de diners (Hola Societat Civil!), ni altaveus potents que permetin que arribi el seu missatge sense filtres. Si amb una cohesió de JxSí+CUP+CSQEP ja seria difícil obtenir res, si els tercers, a damunt, es mostren totalment passius, la massacre pot ser espectacular. I aquesta divisió provocarà una desmoralització entre les files del Sí… que tant de bo m’equivoqui. Per salut mental la meva desconnexió dels mitjans de comunicació serà absoluta. Passo de veure el joc de declaracions i contradeclaracions, d’atacs i retrets estèrils.

Volíem veure una foto del país sense filtres i ja la tenim. El problema és que la foto té conseqüències que no sé si tothom les tenia previstes. Que una cosa és un powerpoint ben monu amb cronogrames i l’altra és el dia a dia dels atacs i la gestió del conflicte.

En un país civilitzat un 47,4% a favor del Sí + més del 10% a favor de més autogovern farien reflexionar a l’Estat Espanyol. Però la mentalitat de l’Estat (ja sigui amb PP, amb PSOE o amb C’s) no és aquesta. No es fan presoners. No estan per hòsties.

Em temo que ara tindrem 3 mesos de campanya d’eleccions espanyoles on es començarà a visualitzar que ni hi ha cohesió a les files del Sí (i molt menys el suport dels de CSQEP) ni hi ha cap voluntat de l’Estat d’assolir acords.

Vosaltres teniu les manis i els somriures, però jo tinc l’exèrcit, el CNI, el poder judicial i tota la diplomàcia. A veure qui resisteix més. O com a la Primera Guerra Mundial, es tracta de veure qui es cansa abans.

Malauradament tenir la raó, en política, mai ha estat garantia de res.

Albert Arellano