Vagi per endavant
que no vaig votar Ada Colau. Vagi
per endavant que no tinc massa simpaties pel personatge, al qual considero egòlatra, hipòcrita i oportunista. Vagi
per endavant que ICV em desperta bàsicament el tercer sentiment que em desperta
l’alcaldessa. Són oportunistes fins a
uns extrems vergonyants. El discurs crític del “Model Barcelona” com si la
cosa no anés amb ells després d’haver governat la ciutat 32 dels 36 anys de
democràcia, posa els pèls de punta per la capacitat d’oblit que provoquen en el
seu propi electorat.
Queda clara, per
tant, la meva visió de l’univers Colau, abans d’entrar en el l’anàlisi personal
de la primera setmana de Colauato a Barcelona. Setmana, que ja avanço, va
garantir pràcticament la reelecció d’Ada
Colau per a les eleccions de maig del 2019.
Three Strikes...
Strike One: En el
primer dia laborable després d’haver estat investida, l’Alcaldessa Colau va
decidir anar en persona a evitar 9 (nou!) desnonaments. I ho va fer en metro
(pum!). Segons el seu propi equip va anar-hi sense premsa per no utilitzar els
desnonaments en benefici propi (ñé!) i, a més, va anar-hi en metro per marcar
encara més distància amb el seu predecessor en el càrrec.
No entraré a
valorar la hipocresia del muntatge (la història de que la premsa no ho sabia és
directament mentida), ni si entre les atribucions d’una Alcaldessa hi ha les de
(personalment i sobre el terreny) supervisar que s’eviti un desnonament.
Sí valoraré
l’efecte que això provoca entre els seus votants i entre votants potencials: Emoció absoluta. És igual que potser mai més torni a fer ús del metro en
els propers quatre anys, és igual que progressivament abandoni la pràctica
d’estar sobre el terreny mentre es busquen solucions a desnonaments (cosa que
crec que no farà cada setmana, ni potser cada mes). Tot això és igual. La
imatge que quedarà al seu votant i a votants propers és: “Aquesta és la meva Ada. La del metro. La que evita desnonaments. La
que està a prop de la gent que pateix. I de la gent que fa servir el metro. Per
això et vaig votar i per això et tornaré a votar”.
Strike Two: Dimarts,
segon dia de mandat, i segon regalet a l’electorat propi i al proper. I
hostiota bona a l’anterior equip de govern. L’Ajuntament de Barcelona es retira de l’acusació contra dos estudiants
que van ser detinguts durant la vaga general del 29 de març de 2012. Aquí
tampoc entraré en jutjar si era necessari o no mantenir-se dins l’acusació
particular contra els dos estudiants detinguts (quan crec que la fiscalia ja té
aquest paper) sinó l’efecte que això provoca entre l’electorat Colauita i
propers: Entusiasme. L’Ajuntament de
Barcelona fa un gest cap als grups d’activisme social i altres plataformes de
l’esquerra i l’extrema esquerra de la ciutat i, a
través d’un gest més simbòlic que efectiu cap als dos estudiants, demostra que
ells no són la dreta de CiU que fot canya a dos pobres estudiants que la única
cosa que feien era exercir el seu dret a manifestar-se.
Strike Three: I
dimecres per rematar-ho i completar la jugada dels tres strikes (en beisbol, si un llançador fa tres strikes al batedor, aquest últim queda
eliminat) el nou Ajuntament retira el
seu suport a la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2026.
Insisteixo, no entraré a valorar si l’organització d’un esdeveniment com uns
Jocs Olímpics era necessari i positiu per a la ciutat de Barcelona; de fet jo
ni recordava que la candidatura encara existís, però resulta força evident que entre l’electorat Colauita els grans
esdeveniments internacionals provoquen certa urticària (MWC i F1 serien
exemples d’aquest paradigma) per raons comprensibles o no. El missatge que
s’intueix rere la decisió és… “no
invertirem en grans esdeveniments que beneficien a uns pocs empresaris mentre
hi hagi aquestes desigualtats a la ciutat”. Més vots assegurats entre els seus. Que no recorden qui va organitzar
el Fòrum de les Cultures 2004, quants milions es van enterrar allà, ni qui
governava Ajuntament i Generalitat en aquella època. Per no parlar de la NUL·LA
repercussió internacional que va tenir el tema, ni els vergonyants intents de
que tingués continuïtat en el temps per no semblar
el que realment va ser: UN FORAT NEGRE DE DINER PÚBLIC. Però tornem al mateix,
l’admirable capacitat per a l’oblit que té l’electorat d’ICV. I a més, que això
és igual. No parlem del 2004. Parlem del 2015.
Per cert, algú pot
pensar que les declaracions de l’alcalde de La Seu d’Urgell lamentant la
decisió de l’Ajuntament de Barcelona sense consultar a la resta de pobles i
comarques afectats per aquesta candidatura de Jocs Olímpics puguin afectar a
l’electorat de Colau. Però no. L’electorat de Colau veu el territori fora de
l’àrea metropolitana com una zona ultraconvergent on només s'hi pot anar
d’acampada, a buscar bolets i a manifestar-se contra la MAT o els transgènics. Les declaracions de l’alcalde de La Seu
d’Urgell els hi suen. La qüestió és que “l’Ada s’ha petat un nou
intent del Trias de beneficiar als grans empresaris constructors i turístics
mentre els nens de Nou Barris es moren de fam per culpa de les retallades del
Mas"
… and CiU is Out.
La derrota del 24 de maig va ser tan inesperada com dolorosa per a CiU. Inesperada
perquè cap
enquesta (excepte la del CIS) havia arribat a donar mai a Barcelona en Comú avantatge respecte a Trias i
dolorosa perquè CiU no esperava perdre l’Ajuntament amb només un mandat al seu
haver i considerant (des del seu punt de vista) que no hi havia cap gran cagada
en aquests primers quatre anys de Trias. I és que al final, es té la sensació
que si un equip de govern municipal no
comet grans errors ni té casos de corrupció espectaculars pot obtenir la
benedicció de l’electorat durant tres o quatre mandats amb certa tranquil·litat. I això és el què s’esperava
des de CiU. Un alcalde conegut i reconegut, una obra de govern grisa però
efectiva i cap gran error (tipus consulta de la Diagonal) en quatre anys. Crec
que a CiU ja se li va fer llarga la campanya de 2011 veient com el PSC
retallava distàncies enquesta rere enquesta i passant de fregar els 21 regidors
de la majoria absoluta a inici de campanya a uns minsos 14 regidors el dia de
les eleccions. En aquests 4 anys ha gestionat la ciutat, insisteixo, de manera
efectiva però grisa. I bona mostra són els dos eslògans emprats tant al 2011
com al 2015: “L’alcalde de les persones” i “L’alcalde que creu en les
persones”. O com no arriscar gens, dient absolutament res.Amb aquests arguments esperava que l’electorat barceloní
(sociològicament molt esquerranós) li tornés a fer confiança. Però no.
Aquesta derrota és dolorosa en molts sentits. Perquè suposa que s’hagi de plantejar la substitució del candidat des de l’oposició. Perquè a més CiU estàen ple procés… de divorci. I perquè CiU va jugar la carta de “O Trias o l’Apocalipsi”.
I, de moment, Apocalipsi, poc.
Per si això no fos
suficient, la reacció de CiU ha estat anar a roda del que deia l’equip de
Colau: si Colau va en metro, es diu que és populisme barat; si Colau atura
desnonaments, es diu que aquests ja havien estat aturats prèviament; si Colau
es peta els Jocs Olímpics, es diu que no té tarannà dialogant perquè no ha
consultat als alcaldes del Pirineu (com si al barceloní mig li importessin els
alcaldes del Pirineu, o el Pirineu en si)… I molts pensaran que és el què ha de
fer. Jo crec que s’equivoca. S’equivoca perquè el primer que hauria de fer, és construir un relat de ciutat (i abans
de partit, segurament… però això és un altre tema). I no, “l’Alcalde de les
persones” no és un relat de ciutat. Potser cal deixar que el Colauato gaudeixi
dels 100 dies de gràcia enlloc de mostrar una actitud agressiva des del primer
moment. Perquè corres el risc de
convertir-te en la CiU 2003-2006 que feia DVDs contra el primer tripartit, que
era antipàtica i gens atractiva fora de l’electorat convergent més hardcore.I si el Colauato és una gran mentida, ja tindràs
temps per demostrar-ho i per constatar-ho, però abans reconstrueix-te en una
alternativa clara i creïble.
CDC Barcelona ha de
decidir qui la liderarà, com la liderarà i amb quines eines. I llavors
presentar-se al combat. Però combatre ara mateix a l’equip Colau, sense un
líder clar, sense una estratègia i contra una dona que, de moment, és
l’encarnació de la Mare Teresa de Calcuta de la política que compta amb un
domini absolut dels mitjans i que encara no ha tingut temps d’equivocar-se és
contraproduent… i en alguns moments és ridícul. No: els llauners no han
aparegut en una setmana de Colau, ni el top manta, ni els grafittis… Ja hi
eren. Siguem seriosos.
Acabant amb la
metàfora del beisbol, CDC ha començat la seva
etapa a l’oposició batejant totes les boles que li llença Barcelona En Comú,
però no en toca ni una. Si davant teu tens a un llançador que t’està fent tres strikes
cada cop que et llença, potser millor que deixis passar el teu torn de bateig
unes quantes entrades. Estudia bé la seva tècnica de llançament i, poc a poc,
començaràs a impactar alguna bola fins que arribi el dia que li puguis fer un
home run. Perquè fins i tot als millors llançadors en algun moment els hi
anoten home runs en contra. Però cal saber escollir la bola que batejaràs.
Albert AB
1 comentari:
Com a convergent t'aplaudeixo! Tal qual. És això!
Publica un comentari a l'entrada