Per què als éssers humans ens costa tant acceptar que una cosa simplement
s’ha acabat? Ja sigui una amistat pel distanciament o per la pèrdua d’elements
comuns o ja sigui una feina perquè ja no ens motiva o perquè ja no som necessaris,
no ens adonem que allò està realment mort fins que ja ha deixat d’olorar a
podrit i ja no queden voltors rondant. Quan la situació ja ha esdevingut tòxica
i no porta enlloc.
Hi ha un moment indeterminat en què aquelles bromes antigues i recurrents
que fèiem amb aquell amic de l’escola o els reptes que ens plantejava una feina
es converteixen en una càrrega. En una cosa pesada. En un tràngol que, o bé hem
de suportar mentre dura o bé intentem evitar com sigui.
No sabem per què, ni quan es produeix. Però més sovint del que voldríem
acaba passant. I costa d’acceptar. I costa, encara més, de verbalitzar.
Hi ha tres situacions en l’univers Processista que il·lustren molt bé la
frontera entre allò que abans motivava/alegrava/empalmava i el que cada cop més
sona a ridícul o fa vergonya aliena:
-
El 20
de gener el President de la Generalitat parlava de dur Catalunya a les portes
d’un nou estat en un període de 18 mesos. De fet, al mes de març en quedaven
només 16. (http://www.elnacional.cat/es/politica/puigdemont-en-16-meses-empezamos-a-actuar-como-estado-independiente_100121_102.html). Segurament ara hi haurà l’excusa
perfecta en forma de la CUP per dir que no, que 16 mesos per culpa dels peluts
aquests no serà possible perquè no hi ha pressupostos i tal.
-
El 21
de maig, l’Assemblea Nacional Catalana escollia, enmig d’una divisió interna
explícita i en un ambient força enrarit, un nou secretariat. “L’últim de la
seva història”, segons el seu president perquè ja seríem independents abans
d’haver d’escollir un nou secretariat. (http://www.naciodigital.cat/noticia/108917/jordi/sanchez/reelegit/president/anc)
(Al dia següent ja va dimitir un membre del nou secretariat
per criticar a la CUP). Tot i això, el 12 de juny, des de l’ANC, anunciaven una
Diada amb mobilitzacions en 5 punts diferents de la geografia del Principat (http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/barcelona_lleida_tarragona_berga_i_salt_165150.php).
- L’altre
dia entrant a Tremp i La Pobla de Segur em van cridar l’atenció les dues
estelades que hi ha a les respectives entrades. Unes estelades de tamany
imponent. Recordo quan l’Ajuntament de Madrid va col·locar la bandera de 300
metres quadrats a la Plaza de Colón. Els comentaris, crítiques i bromes al
respecte. Doncs hem acabat fent el mateix a multitud de pobles i ciutats.
Col·locant estelades ben grosses a punts ben visibles. Amb la diferència que
ells són, i tenen, un Estat i nosaltres no. Canviaria amb molt de gust totes
les estelades dels pobles per banderes espanyoles i gestionar els meus serveis,
els meus impostos i la meva llengua sense ingerències del poder central. Però
no, de moment tenim les banderes a les rotondes i res més. Pura aparença.
Deixant de banda el tercer punt perquè no té massa història, més enllà pel
gust per l’estètica i la lírica dels catalans, els dos primers són una mostra
de fins a quin punt el Procés ha mort, si és que alguna vegada havia estat viu.
O factible.
El President Puigdemont sap perfectament que no serem un nou estat ni en 16
mesos, ni en 18, ni en aquesta legislatura. Ni en unes quantes, em temo. Ell ho
sap perfectament. Perquè pel poc que sé és una personal intel·ligent i
il·lustrada i sap que per separar-te d’un estat com l’estat espanyol et cal
molt més que un 48% de vots en unes eleccions autonòmiques. Però el President
Puigdemont també sap que si reconeix la realitat i accepta el final, també serà
el seu final i potser el del seu partit. Perquè Esquerra també sap que no serem
independents en 16 mesos i també calla. Tots dos estan encadenats a un cotxe
sense frens que cau per una pendent del 48% (guiño). Perquè si un dels dos
verbalitza el final, l’altre l’atacarà acusant-lo de botifler, traïdor i
derrotista i intentarà capitalitzar els vots processistes que encara hi creuen.
Per cert, això de posar dates a la independència ho portem fent des de fa
anys, també. Havíem de ser-ho al 2014 amb el Tricentenari. I aquí estem.
Tossudament alçats. Però sent igual d’independents que el 1981.
Vam creure que seria possible explicar a una gran massa de població que
parla habitualment castellà i consumeix mitjans de comunicació espanyols que
amb la independència viurien millor, tindrien millors trens i un millor estat
del benestar i que podrien seguir animant a la selecció espanyola de futbol i
escoltant Alejandro Sanz. I no. La seva espanyolitat és a prova de bombes i de
dades econòmiques i de millores en l’estat del benestar. “Con una pensión de
mierda, una RENFE de mierda y en un hospital de mierda pero moriré español,
hijo de puta.” I amb milers de barris i pobles amb aquesta població
irracionalment espanyola i hostil a la independència és IMPOSSIBLE gestionar un
nou estat. No, amb un 30-40% obertament hostil a la independència crec que no
hi ha casos d’èxit en tot el món.
Alguns van (vam) creure que això seria bastant més fàcil del que ha estat.
I no, l’estat espanyol no negocia amb separates. I anant a males contra l’estat
espanyol et cal una mica més que la simple raó i un 48% dels vots. Et calen
molts més sacrificis. I, a dia d’avui el gruix dels independentistes de
sacrificis n’estan disposats a fer pocs. I un sacrifici no és assistir un cop
l’any, en dia festiu, a fer una performance multitudinària i francament espectacular
televisivament parlant. Fer sacrificis seriosos.
Per no perdre la costum, des de fa setmanes, una nova droga ha entrat amb
força entre el Processisme: el debat entre DUI i RUI. No ens cansem de donar
voltes sobre el mateix. Quan al final les preguntes són més senzilles i
directes, més enllà de l’instrument. Són preguntes sobre les conseqüències que
la ciutadania pro-independència està diposada a assumir:
Quina part del 48% que vota independència està disposat a fer vaga
indefinida a la feina per tal d’exigir un referèndum negociat a l’estat
espanyol?
Quina part està disposada a no pagar ni un euro més a l’Agència Tributària
Espanyola sota amenaça d’incórrer en un delicte fiscal i que li embarguin tots
els seus comptes corrents o patrimoni?
Quina part està disposada a anar a la presó per un delicte de sedició?
Si, per un consulteta sense cap valor oficial ni vinculant com va ser el
9-N, la maquinària del poder espanyol es mostra implacable i sense pietat
davant representants electes, què no farà davant mostres de sedició o
d’insubmissió fiscal de ciutadans rasos? Algú creu que hi haurà un sol jutge o
entitat bancària que reconegui els impostos pagats a l’Agència Tributària
Catalana i es negui a embargar comptes corrents d’insubmisos fiscals sota amenaça
de ser intervinguts pel Banc d’Espanya o processats pel CGPJ? De debò, tothom
és conscient que “sacrificis” vol dir això? Em temo que no. Que se’ns va vendre
la moto que la independència arribaria a base d’enquestes, de declaracions
solemnes del Parlament i de manifestacions coloristes. I resulta que no.
Per això em pregunto, fins quan? Quan acceptarem que no? Quan despenjarem
les estelades dels balcons? Quan traurem les estelades i cartells dels
municipis que s’han anat declarant lliures i membres de l’AMI?
Que aquesta vegada no. Que potser d’aquí un temps sí. Però que ara no. Que
aquest és el final.
